La Calle, revista setmanal escrita en castellà i publicada a Madrid, Barcelona i Bilbao, analitza els afers polítics i socials que es succeeixen en una Espanya antiquada però amb ganes de treure's la pols, i que enfila el camí cap a la consolidació democràtica. És una publicació propera al PCE.

El primer número (num. 0) apareix el 15 de març de 1978, en ple procés constitucional i l'últim (num. 201) data del 27 de gener de 1982, el mateix any en que el PSOE agafarà les regnes d'un govern social-demòcrata que durarà 12 anys. En els seus 4 anys de vida la revista no pateix cap suspensió ni parèntesi, primer perquè neix en un moment en que el país gaudeix d'una incipient democràcia i segon perquè la gent segueix amb avidesa els afers socio-polítics del país, cosa que assegura la venda d'exemplars.

La redacció de la revista està repartida en 3 ciutats: a Madrid (c/ Vergara 4 1er esquerra) a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, i al c/ Hurtado de Amézaga 14 de Bilbao. S'imprimeix a Madrid, BCN i Bilbao i aquestes mateixes tres ciutats són les principals zones de difusió del setmanari.

Pel que fa a les característiques tècniques, la revista fa 45 cm d'ample per 37 cm de llarg, no té menys de 56 pàgines i no més de 60, amb 58 pàgines de mitjana. La maquetació és a 3 columnes, encara que molt sovint s'utilitzen les columnes falses.

Fa una sola tirada setmanal i el preu de l'exemplar és, al principi, de 60 ptas, però a partir del nº 58 (1 de maig de 1979) passa a valer 70 ptas i del nº 135 fins al final val 80 ptas.

La fundació i propietat pertany a Cultura y Prensa S.A. El director en aquests 4 anys és César Alonso de los Ríos, i Fernando Lara és el seu cap de redacció. Entre el col·laboradors més significatius trobem a Montserrat Roig, Maruja Torres, Andreu Claret i Manuel Vázquez Montalbán.

La tendència politico-social de la revista és clarament d'esquerres. No fa una crítica en clau política tan descarnada com ho faria un revista d'humor de l'època, però sí posa especial èmfasi en la crítica als sectors socials que defensen l'herència franquista, als quals considera anacrònics.