Quan encara és estudiant universitari, Vázquez Montalbán treballa a partir de 1961 en la Solidaridad Nacional, diari barceloní de la Falange Espanyola. Tot i la seva coneguda militància comunista, segons explicava el propi Montalbán, havia acceptat treballar en el diari del règim perquè era el diari de l’Estat, i, per tant, el que arribaria a més gent. En aquesta publicació escriu reportatges d’última pàgina.

El 1962, el professor Antoni Jutglar li encarrega un treball sobre el tema general de la informació però aquell mateix any, concretament l'11 de maig, Vázquez Montalbán és detingut a la plaça Urquinaona de Barcelona durant una manifestació d’universitaris en solidaritat amb els miners en vaga a Galícia. A través d’un consell de guerra el condemnen, tal com diu la sentència “per equiparació”, a quatre anys de presó. L’escriptor té 23 anys i ja està casat. A la presó de Lleida, on va coincidir amb un jove Jordi Pujol, Vázquez Montalbán demana permís per rebre publicacions de la UNESCO i poder escriure el treball que li havien encarregat. Amb aquesta excusa, acaben entrant a la seva cel·la llibres com Anti Dürhing de Frederich Engels i altres publicacions d’Antonio Gramsci.

La mort del Papa Joan XXIII provoca que el juny de 1963 sigui amnistiat i a la tardor d’aquell mateix any entra a les llibreries el seu primer llibre, Informe sobre la Información, escrit durant la seva estada a la presó, en que analitza la situació del periodisme espanyol i la separació dels dos blocs informatius mundials creats durant la guerra freda. Tot i que en un primer moment aquest llibre va passar molt desapercebut, anys després és reeditat degut a la forta demanada feta pels estudiants de les noves escoles de periodisme, arribant a tenir una gran influència a nivell didàctic durant aquells anys. Quan surt de la presó i mentre finalitza els seus estudis de Filosofia, la seva condició d’ex-presidiari li impedeix tornar a Solidaridad Nacional i a qualsevol capçalera del mercat, raó per la qual ha de treballar retallant diaris i arxivant els retalls a la redacció de l’enciclopèdia Larousse. Gràcies a José Agustín Goytisolo aconseguirà entrar com a redactor en cap a la revista progressista Siglo 20, un projecte inventat pel germà del cineasta Jaime Camino i que a causa de diversos problemes amb la censura, va haver de tancar als 6 mesos de la seva existència per ordre del ministre de Información y Turismo del règim, Manuel Fraga Iribarne.

Fins a 1970, Vázquez Montalbán publica alguns llibres i escriu en publicacions minoritàries com Hogares Modernos –revista de decoració en què va escriure amb el pseudònim de Jack el Decorador-, així com també en altres publicacions sobre moda i jardineria. Tot i ser aquestes publicacions revistes de serveis en les que poc podia aportar a nivell intel·lectual, molts estudiosos coincideixen a dir que el seu estil ja quedava reflectit clarament en aquestes col·laboracions. Posteriorment en el llibre Manifiesto subnormal es recollirien alguns fragments de les seves col·laboracions a Hogares Modernos com a mostra de la seva literatura publicitària.

A partir d’aquell moment, el currículum de Vázquez Montalbán comença a créixer. El nou director del diari Tele/eXprés, Ibáñez Escofet, el fitxa com a comentarista de política internacional. A Tele/eXprés Montalbán es va trobar amb moltes dificultats per a escriure lliurement a causa de la línia editorial marcada pels directors de la publicació, el compte Godó i Jaume Castells, ja que tenien relacions d’amistat amb actors de la política mundial tals com Pinochet i Nixon, personatges tots dos barrejats en casos de corrupció en aquells moments. Tot i això, Vázquez Montalbán disposa de la protecció d'Ibáñez Escofet fins que aquest últim deixa la feina el 1975. Aleshores és acomiadat i se centra en les seves col·laboracions a la revista Triunfo, on destaca a tall anecdòtic la seva utilització de múltiples pseudònims. Entre 1970 i 1982 participa junt amb Francesc Serrahima, Jesús A. Marcos Alonso, Enric Satué, José Miguel Abad i Roman Gubern en la redacció de la revista bimestral CAU, una publicació crítica amb les posicions del Partit dels Socialistes Unificat de Catalunya (PSUC), el franquisme i el porciolisme.

Des de el 1969 fins el 1971 és professor d’Història de la Comunicació a l’Escola de Periodisme de l’Església. Posteriorment ensenyarà la mateixa assignatura a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), assignatura també per la qual l’any 1997 rep el seu primer doctorat honoris causa. Els fonaments d’aquestes classes es publiquen a la revista Comunicación i després en el llibre Historia y comunicación social.

Segons les seves paraules, Vázquez Montalbán comença a considerar-se un escriptor l’any 1979 quan obté el Premi Planeta amb la novel·la Los Mares del Sur. Tot i que ell es considerava, per sobre de tot, poeta. Tot i això, mai va deixar d’exercir de periodista. Els seus llibres de tall més periodístic han tingut sempre molt d’èxit en la sortida, encara que el editors -Planeta generalment- en ocasions no han volgut seguir reeditant-los. Aquests és el cas de Crónica sentimental de España (1970), que recull, retocats i enriquits pel mateix autor a posteriori, els cinc reportatges que sota el mateix títol va publicar la revista Triunfo entre setembre i octubre del 1969; de Mis almuerzos con gente inquietante (1984), on l’autor parla de les seves cites i conversacions amb diferents personatges del món polític, de l’espectacle i de la cultura; de Crónica sentimental de la transición (1985), un recull els reportatges que va escriure durant la seva col·laboració en el suplement dominical de El País; de Un polaco en la corte del rey Juan Carlos (1996), llibre que conta en format de novel·la negra la seva expedició a Madrid per preguntar sobre qui manava a Espanya; de Y Dios entró en La Habana (1998), un manual molt complert sobre les raons que fan que aquest últim reducte de l’esquerra fracassi però encara estigui funcionant; i de Marcos, el señor de los espejos (1999), una trobada amb el subcomandante Marcos en plena selva i on en Montalbán parla sobre el soroll que han instaurat els zapatistas en el canal de comunicació del pensament únic.

La temàtica desenvolupada pel Vázquez Montalbán durant la seva obra és doncs molt àmplia i diversa. El seu compromís ètic i polític s’ha vist reflectit en cada una de les publicacions que ha fet, així com també la seva gran vitalitat i saber popular. Política, gastronomia, esports, decoració,...tot el que feia en Montalbán tenia un estil propi i característic mitjançant el qual deixava entreveure la seva manera de veure el món i d’entendre les coses. Un estil ja molt marcat des de jove que va mantenir sempre i que, junt amb el seu precís domini del llenguatge i la seva enorme capacitat memorística, han donat lloc a una de les obres periodístiques i literàries més importants del segle XX.

Fotos cedides pel diari La Vanguardia

Pujar