"Són molts Vázquez en un"

Com va ser treballar a La Calle amb Manuel Vázquez Montalbán?
Jo ja era una persona vinculada a l'esquerra d'aquí quan va néixer La Calle com una revista promoguda per gent d'esquerres de Madrid. I el director, el César Alonso de los Ríos - un senyor més aviat d'extrema dreta en aquests moments - , em van demanar si hi volia col·laborar. Va néixer com una revista Madrid-Barcelona, de tal manera que jo no només era el delegat aquí sinó que n'era el sots-director i anava cada setmana a Madrid. Vaig proposar a certes persones d'aquí de col·laborar, entre ells el Vázquez Montalbán, que va estar molt implicat en el mateix naixement de la revista. No va ser només un col·laborador que enviava el seu article sinó que va ser un dels pares de la criatura. I si bé jo n'era el sots-director, a Barcelona la persona coneguda era ell.
Entre els d'aquí i els de Madrid es va crear una certa tensió perquè els de Madrid eren gent molt propera al Partit Comunista. No eren membres del partit però eren allò que se'n deia "compañeros de viaje". I van lligar massa la revista a les tesis del PCE i a les posicions del Santiago Carrillo. Mentre que tant el Manuel Vázquez com jo mateix sempre vam demanar des d'aquí que la revista fos més independent, que fos d'esquerres, això sí, però més plural. Que no fos només una veu encoberta del PCE sinó una veu de l'esquerra en general. Tant de la gent que estava d'acord amb el PCE com de la que no. I no ens en vam sortir gaire.
El més interessant és que el Manuel Vázquez Montalbán era una home d'esquerres, un home que militava al PSUC, però que com a periodista sempre va defensar que el periodisme no podia ser una corretja de transmissió de la política ni de cap partit, encara que fos del seu. Ell tenia aquesta capacitat de separar la seva vessant de membre del partit de la de periodista, lliure de tenir els seus propis plantejaments. I això els de Madrid no ho entenien, cosa que va fer que tingués moltes tensions amb la redacció.
El Manolo Vázquez tota la seva vida va militar al Partit Comunista, i fins i tot va estar implicat en els òrgans de direcció del PSUC. Però era partidari de la democratització del PCE i molt crític amb Santiago Carrillo, que gestionava el partit amb mà de ferro. Com a periodista Montalbán sempre va defensar la seva autonomia de pensament i d'anàlisi. I tenia raó, perquè un dels motius pels quals La Calle no va ser un èxit va ser perquè apareixia massa vinculada al PCE. I la premsa quan apareix massa vinculada a un partit polític fracassa, i per això va fracassar La Calle.

Especialment en el moment en què el Partit Socialista arriba al govern el 1982, el mateix any en què desapareix La Calle?
El problema no va ser tant que el Partit Socialista arribés al govern com que el Partit Comunista sofrís una caiguda de vots espectacular. Va tenir una crisi electoral i política. El que li va passar a La Calle és que es va associar al partit perdedor, i la crisi interna del PCE la va afectar profundament. Però la va afectar perquè la revista no va tenir capacitat d'autonomia ni de transformar-se de debò en una revista que no fos simplement un transmissor de les idees del PCE, tot i que no ho va ser del tot perquè a La Calle hi havia veus discordants, veus polèmiques, però no a la direcció de Madrid.
Curiosament, des d'un punt de vista de relació amb el Partit, hi estàvem més a prop nosaltres, perquè tant el Manolo Vázquez com jo érem membres del partit i estàvem molt lligats a la direcció del PSUC. Però el periodisme de Catalunya havia evolucionat més, i la idea que el periodisme havia de ser independent estava més arrelada. La premsa de Madrid encara ara és militant; quina premsa hi ha que sigui d'empresa, autònoma respecte els partits polítics? I com que les revistes on participava Manuel Vázquez eren independents, quan va treballar en una revista propera al PCE com La Calle, va reclamar que fos independent.

Com treballava Manuel Vázquez Montalbán?
Jo vaig coincidir dues vegades amb Manolo: primer al diari del PSUC, Treball, en una època en què jo n'era el director, i després a La Calle. I el més fascinant, cosa que s'ha explicat molt des que ha mort, és l'extraordinària capacitat que tenia de treballar en un temps rècord. A mi m'havia passat d'anar a casa seva a buscar-li l'article - perquè no tenia fax - i que em digués que no l'havia pogut fer però que me'l feia si m'esperava. Quedar-me assegut, ell posar un foli en una màquina Letter Olivetti que tenia, començar a escriure de dalt a baix i donar-me l'article per a la impremta, pràcticament sense fer cap correcció. Sempre tenia un idea interessant al cap i una gran capacitat de posar-la en negre sobre blanc. Alguns articles de dos folis els havia esperat assegut a casa seva llegint el diari, i no acabava de llegir-lo que ja els havia escrit.

A La Calle Montalbán hi tenia dues seccions fixes: Estado de la cuestión/Cuestión de estado i La Capilla Sixtina, on signava com a Sixto Cámara. Com eren aquestes seccions?
Nosaltres li vam demanar d'escriure amb el seu nom, i amb el seu nom signava Estado de la cuestión/Cuestión de estado, un article d'anàlisi, de periodisme d'interpretació, que era el que feien els altres. Però a ell aquest tipus de periodisme més contingut en el llenguatge, més convencional, més marcat per unes normes, el deixava una mica insatisfet perquè ell sempre tenia ganes d'anar més enllà. I la manera de fer-ho era fer una altra cosa que signava sota pseudònim. Li agradaven molt els pseudònims, no per eludir responsabilitats jurídiques sinó perquè li permetien escriure amb tota llibertat i adquirir una altra personalitat. Perquè ell tenia aquesta capacitat de treure's un barret per posar-se'n un altre i fer la columna d'en Sixto Cámara.

A més que a La Capilla Sixtina hi apareix un altre alter-ego que és l'Encarna.
Això ja era gairebé de novel·la: una sèrie de personatges que parlen, que ara fan d'ell mateix, ara fan d'alter-ego, ara són contrincants. Personatges que de vegades són molt literaris i que de vegades són una part d'ell.
Però el que em sembla més remarcable és la capacitat que tenia de practicar diferents gèneres. Pots trobar molts periodistes que siguin grans reporters, grans analistes o grans editorialistes. Però el que és difícil és trobar un editorialista que sigui capaç de fer una columna en un to més satíric, més irònic. Ell tenia una enorme capacitat de cultivar els gèneres, i la prova és que mentre estava a La Calle feia fitxes per enciclopèdies, escrivia per revistes satíriques o feia informes del Comitè Central del PSUC. I el que és extraordinari del Vázquez és això: que són molts Vázquez en un, amb una manera diferent d'utilitzar el llenguatge.