Era a les acaballes de l'estiu de 1973 i volia commemorar l'onze de setembre i l'aniversari de l'afusellament del President Companys. Malgrat es tractava de material clandestí, volíem que el full tingués tanta dignitat gràfica com les circumstàncies permetien. Per això, a més d'un text breu amb contingut polític -el primer que vaig redactar a la meva vida- vam pensar a afegir-hi dos poemes dedicats al president màrtir: l'un de Joan Oliver, de nom poètic "Pere Quart" , i l'altre de Pablo Neruda, doblement indicat, aleshores, per la seva doble condició de xilè antipinochetista i d'amic i solidari amb els catalans republicans que s'exiliaren a Xile. Ens calia parlar amb algú que ens facilités el text, i la persona obligada no era altra que Joan Oliver.
Vaig anar a veure'l en companyia de la meva dona. Vam parlar amb ell una bona estona o, potser, seria més encertat d'afirmar que vam escoltar-lo una bona estona. Va semblar-li força bé la idea, així com la incorporació dels seus versos al costat dels del Premi Nobel de Literatura d'aquell any.
Joan Oliver, autor del conegut Bestiari, tenia en aquell moment dos gossos, els quals, bo i remenant la cua pel nostre voltant, foren testimonis presencials de la nostra tertúlia conspirativa. En recordo perfectament el nom: "Viet" i "Museta", el primer en homenatge a la lluita d'alliberament nacional que menava llavors el poble del Vietnam, la segona, diminutiu femení de "Camusa", com a record cap a l'escriptor existencialista francès Albert Camus, fill d'avantpassats catalanoparlants. El nom dels animals fou ja el primer detall significatiu de la personalitat de l'home que teníem al davant.
A partir d'aquell moment em vaig interessar força per l'obra Camus, tot i que ja coneixia, si més no, la seva novel·la més emblemàtica, L'étranger. Aquest interès va ser cada cop més intens a mesura que anava descobrint la figura d'una persona excepcional. El fet que la seva branca materna fos menorquina, per tant catalanoparlant, encara me'l feia més proper. Perquè una persona d'origen tan humil com el d'Albert Camus havia de tenir una gran força interior per arribar a ser un dels més grans intel·lectuals del segle XX. Perquè tenia una gran capacitat per estimar els altres. Perquè sempre va fer costat als més necessitats. Perquè sempre va fer costat als republicans espanyols i als catalans. Perquè va ser un home lliure. Perquè va lluitar contra la dictadura franquista.
Precisament, amb motiu del vintè aniversari de la guerra civil va pronunciar una conferència on va dir molt emocionat:
"He trobat en la història, des que tinc edat d'home, molts vencedors amb cara odiosa. Perquè llegia en ells l'odi i la soledat. I és que no eren res, quan no eren vencedors. Només per existir els era necessari matar i esclavitzar. Però hi una altra raça d'homes que ens ajuda a respirar, que no ha trobat l'existència i la llibertat sinó en la llibertat i la felicitat de tothom i que pot, per tant, trobar, fins i tot en la derrota, raons per viure i per estimar. Aquests homes no estaran mai sols".
Ben lluny de l'arrogància de Jean Paul Sartre, que a cops el feia tan antipàtic, Camus representava l'home revoltat, apassionat de la llibertat i la bellesa; com una mena de Humphrey Bogart de la literatura, amb el qual tantes proximitats estètiques i ideològiques tenia. Un i altre eren això: uns homes lliures.
Josep-Lluís Carod-Rovira Vicepresident de la Generalitat de Catalunya
Barcelona, novembre 2007