Per Jordi Bou
Citació recomanada: Bou, Jordi (2010). "Joan Mañé i Flaquer i la qüestió de Cuba al Diario de Barcelona". Obra Periodistica, 1. http://upf.edu/obraperiodistica/anuari-2/manye.html
Resum:
Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra 1823 - Barcelona 1901) és un dels periodistes catalans més destacats del segle XIX, amb qui s'inicia el periodisme professional a Catalunya. Va arribar a Barcelona el 1843, estudiant ciències a les aules de la Junta de Comerç i treballant com a professor a diferents institucions.
Paraules clau: Joan Mañé i Flaquer, El Diario de Barcelona, Cuba, España
L'autor
Joan Mañé i Flaquer (Torredembarra 1823 - Barcelona 1901) és un dels periodistes catalans més destacats del segle XIX, amb qui s'inicia el periodisme professional a Catalunya. Va arribar a Barcelona el 1843, estudiant ciències a les aules de la Junta de Comerç i treballant com a professor a diferents institucions.
Molt aviat va començar a col·laborar a diferents capçaleres barcelonines: El Ángel Exterminador, El Genio, La Fe Pública, La Discursión, El Barcino Musical, La Lira Española, El Locomotor i el Bien Público. El 1847 s'incorpora, de la mà de Pau Piferrer, a la redacció del Diario de Barcelona dirigit per Antonio Brusi Ferrer. No seria fins el 1854, a l'inici del bienni progressista, quan va capgirar el diari fent-lo entrar dins el debat polític. També el va modernitzar gràcies a la creació d'una xarxa de corresponsals, una doble edició diària, una millor xarxa de distribució i una concepció del diari com una empresa. Va escriure articles com El Messager du Midi (1855) i el Criterio (1856). El 1863 va ser escollit per a dirigir el diari madrileny La Época, aventura efímera. El 1865 es va convertir en director del Diario de Barcelona, càrrec que ja no va abandonar. Va ser autor de diferents llibres, entre ells El Regionalismo.
Tema/període i articles triats
La sublevació de Manuel de Céspedes a La Desmajagua, el 10 d'octubre de 1868, va marcar l'inici de les revoltes independentistes cubanes, més conegudes com la guerra del deu anys que finalitzaria amb la Pau de Zajón el 1878. El clima patriòtic de consciència nacionalista que ja s'havia respirat durant la guerra d'Àfrica va ressorgir amb força enmig d'una situació política i social força complicada pels esdeveniments recents (revolució de la Gloriosa, regència de Prim, recerca d'un nou rei, moviments carlins, etc.). En discursos i escrits difosos per la premsa es defensava la intervenció de l'exèrcit per esclafar aquesta revolta. Però rere de tot hi havia una profunda por de perdre el tren de les principals potències europees, perdre més força en el panorama internacional, en ple procés colonitzador.
Els articles de Mañé, tot i que en un moment molt concret del conflicte, són una visió oposada d'aquell corrent predominant i de la situació política del país. Ell fa un balanç a contracorrent, posant el dit a la nafra del patriotes. La seva lectura també s'ha de fer no solament en clau externa sinó que hi ha una dura critica a la política que es feia en referència a la perifèria, no només per part del nou govern, sinó de tots els governs que des de l'arribada del liberalisme s'havien anat succeint.
La publicació
El Diario de Barcelona, és el diari publicat a Catalunya amb una vida més llarga. Fundat per Pedro Husson de Lapazarán, l'1 d'octubre de 1792, se'n farà càrrec la família Brusi després de la Guerra del Francès. Entre els seus col·laboradors van destacar Manuel Durán i Bas i Joan Maragall. Durant la guerra civil va quedar a mans del partit Estat Català. En finalitzar la guerra, el diari va retornar als seus anteriors propietaris. L'any 1984 el va comprar l'Ajuntament de Barcelona. El 1994 passarà a tenir format digital fins la seva desaparició definitiva el 31 de juliol del 2009.
L'antologia
El primer d'aquests articles, sota el títol Cuestión de Cuba, publicat el 15 d'agost de 1869, marca el camí de la resta. De retruc va comportar l'inici d'una campanya de desprestigi contra Mañé i el Diario de Barcelona. Ell analitza, en un primer moment, els motius que van provocar la revolta dels cubans. Per a ell hi ha un component bàsic, la diferència racial, motivada per elements climatològics. Juntament amb aquest factor, calia afegir-hi tot un seguit de mals governs i de mesures repressives contra els seus conciutadans. Tot plegat va comportar un menyspreu dels cubans de pertànyer a Espanya. Els mitjans per resoldre aquest problema en un primer moment eren: acabar amb la revolta, detenir els culpables i castigar-los. A partir de llavors s'obrien diferents possibilitats: ' Conservar las Antillas como país conquistado. Considéralas en lo político, administrativo y en lo civil como las demás provincias de España. Concederles la independencia. Cederlas a los Estados Unidos'. Mañé es mostra partidari d'aquesta última opció. Els seus arguments es basen en dos fets: la més que segura pèrdua de la colònia i, davant d'aquest supòsit, aconseguir una situació privilegiada. L'objectiu era que es respectés el lliure comerç entre la metròpoli i Cuba. D'aquesta manera, no es trencava un mercat necessari per a les exportacions espanyoles i, sobretot, pels industrials catalans.
El segon article, publicat el 28 d'agost, torna a posar sobre la taula la necessitat de vendre l'illa als nord-americans. Però es conscient de com el seu anterior text havia desfermat les critiques sobre la seva persona sense aconseguir obrir una via de debat. En aquest cas, en lloc de desglossar el seu pensament es va basar en els escrits de José Garcia de Arboleya, periodista de laPrensa, transcrivint bona part del seu article per corroborar el seu pensament.
La darrera peça, publicada sota aquest mateix títol, va sortir a la llum el 5 de setembre. En aquest article va donar per tancada la polèmica amb la premsa de Madrid. No volia seguir discutint amb tots aquells que no escoltaven i que imposaven les seves idees amb insults. I acaba l'escrit amb una premonició: ' Quiera Dios que un día no tengamos que salir de Cuba como salimos de Perú, del Rio de la Plata, de Méjico, etc. etc., y últimamente de Santo Domingo'.
El dia 21 d'octubre signa l'últim dels textos sobre aquesta qüestió, com a resposta al manifest ' Los españoles residentes en la isla de Cuba' contra la possible venda de l'illa als nord-americans. I es converteix en l'article clau. Per ell, si mantenir el domini significava pèrdues materials i humanes, llavors era molt millor marxar per sempre més. Però en defensa pròpia, després de ser acusat d'antipatriota, no descarta seguir a Cuba. Una fet condicionat per la igualtat entre els peninsulars i els illencs. Una situació que solament es podia aconseguir a partir d'una autèntica política liberal. Una pau que havia de comportar la fi (com no va succeir) d'una llarga sagnia de vides humanes que va acabar suposant el final de l'aventura colonial espanyola.
Articles seleccionats
- " Insurrección en las Antillas", 22 de gener de 1869
- " La libertad en España", 2 de febrer de 1869
- " Sense títol", 18 de febrer de 1869
- " ¿En dónde estamos?", 4 d'abril de 1869
- " Previsiones y realidades", 23 de maig de 1869
- " La crisis", 11 de juliol de 1869
- " La cuestión de Cuba. I", 15 d'agost de 1869
- " La cuestión de Cuba. II", 29 d'agost de 1869
- " La cuestión de Cuba. III", 5 de setembre de 1869
- " Sense títol", 21 d'octubre de 1869