Per Jaume Guillamet (Universitat Pompeu Fabra)
Citació recomanada Guillamet, Jaume (2010). "Manuel Brunet i l'"oasi" català (1936)". Obra Periodistica, 1. http://upf.edu/obraperiodistica/anuari/manuel-brunet.html
Resum:
Manuel Brunet (Vic, 1889 - Figueres, 1956), després de treballar a La Publicitat i de ser el primer director del setmanari Mirador, s'incorpora el 1933 a La Veu de Catalunya. Allà escriu el comentari diari de l'òrgan de la Lliga Catalana fins l'esclat de la guerra civil. Es comenten aquí els articles de caire polític publicats entre les eleccions de 16 de febrer de 1936 -que la Lliga esperava guanyar- i la sublevació militar del 18 de juliol. La hipòtesi de Catalunya com a "oasi" possible d'una República en crisi i la crítica directa de la política d'ERC i del govern de la Generalitat en són els temes centrals.
Paraules clau: Manuel Brunet, La veu de Catalunya, Lliga catalana, ERC, Guerra Civil
L'autor
Manuel Brunet i Solà (Vic, 1889 - Figueres, 1956) és un dels periodistes catalans del segle XX més significatius. Durant la segona República és, potser i tot, el més ben pagat, en incorporar-se a La Veu de Catalunya, el març de 1933.
Format al seminari de Vic, on escriu al setmanari Gazeta Vigatana, marxa a Barcelona, on treballa a la delegació de l'agència francesa Havas i té com a cap el republicà Claudi Ametlla i com a company el futur dirigent comunista Andreu Nin. A Las Noticias, diari no polític propietat de l'agència de publicitat de Rafael Roldós, coneix i es fa amic de Josep Pla.
El diari on treballa més temps és al republicà La Publicidad, comprat el 1916 pels naviliers Tayá, i per Acció Catalana, el 1922, que el catalanitza com La Publicitat. Entre 1929 i 1932, és el primer director del setmanari Mirador, creat per Amadeu Hurtado. Es passa com Josep Pla a La Veu de Catalunya i escriu el comentari diari de l'òrgan de la Lliga Catalana fins l'esclat de la guerra civil, que passa a Itàlia, treballant en els serveis informatius creats per Francesc Cambó.
En acabar la guerra, viu a Castelló d'Empúries i Figueres i escriu a Destino comentaris de política internacional que firma Romano. És autor dels llibres El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries (1925), Cada dia és festa (1946), Salteri de la Mare de Déu de Montserrat (1948) i Pàgines de la vida de Jesucrist (1961)
Els articles de 1936
El "Comentari" quotidià de Manuel Brunet a La Veu de Catalunya té un interès especial entre les eleccions de 16 de febrer de 1936 i la sublevació militar del 18 de juliol. La Lliga comptava guanyar aquestes eleccions, encapçalant el Front Català d'Ordre, davant del Front d'Esquerres, liderat per Esquerra Republicana, equivalent català del Front Popular espanyol.
Els articles triats per a l'antologia són de caràcter polític, tot i que Brunet parlava també d'altres qüestions, relatives a la vida quotidiana, l'activitat cultural, l'actualitat internacional i, de manera especial, la vida religiosa i el paper de l'Església en el règim republicà.
La tria dels articles es centra en la crítica directa de la política d'ERC i del govern de la Generalitat, amb una referència continuada a la seva participació en els fets del 6 d'octubre de 1934 i a la seva col·laboració amb els partits situats més a l'esquerra.
L'article del 4 de març on planteja la hipòtesi de Catalunya com a "oasi" possible d'una República en crisi és el punt de referència en la selecció presentada. En els articles d'aquests cinc mesos hi ha una denúncia constant del perill d'una revolució comunista i de la submissió als seus interessos dels partits de l'esquerra burgesa.
La Veu de Catalunya
La Veu de Catalunya (1 de gener de 1899-8 de gener de 1937) és el diari en català de més llarga vida i el més influent fins a l'aparició de La Publicitat. Fundat per Enric Prat de la Riba, al mateix temps que la Lliga Regionalista, té col·laboradors de referència com Joan Maragall i Eugeni d'Ors. Des de 1906, el "Glossari" de Xènius estableix el cànon cultural del Noucentisme i del govern de la Mancomunitat, fins la crisi posterior a la mort de Prat, el seu creador i primer president.
Manuel Brunet s'incorpora a La Veu de Catalunya, en la nova etapa gestionada per Ramon d'Abadal, procedent també d'Acció Catalana. El 19 de juliol, el diari és apropiat per la CNT-FAI que el continua publicant mig any més.
Comentaris de partit
Els comentaris polítics de Manuel Brunet a La Veu de Catalunya estan escrits en una primera persona del plural que s'identifica amb l'interès de la Lliga.
"Hem arribat al dia tan esperat, el dia del nostre alliberament. Només la victòria electoral pot alliberar-nos de les esquerres. Aquesta victòria depèn de nosaltres, amb una sola condició: que votem amb disciplina sense esborrar ni un nom".
Aquestes primeres frases de l'article "El dia de la victòria", publicat el mateix dia 16 de febrer de les eleccions legislatives de 1936, porten una indicació inequívoca de la forma de votar en el sistema vigent de llistes obertes. El 18 de febrer, a "Derrotats, però amb el cap alt" admet l'error de totes les previsions i interpreta el resultat com una ratificació popular del 6 d'octubre de 1934, quan la Generalitat s'alçà contra el govern republicà de dretes i donà suport a una vaga general revolucionària.
El 6 d'octubre, per a Brunet, és l'ocasió perduda d'haver pogut convertir Catalunya en un "oasi de felicitat relativa" amb una bona administració de l'Estatut. A "L'oasi", el 4 de març, sosté que "si el 6 d'octubre es va pertorbar la pau de Catalunya fou precisament perquè l'Estatut fou llençat al mig del carrer. Respectant l'Estatut, aquells dies d'octubre, quan tot Espanya semblava que havia de naufragar, Catalunya podia ser un oasi paradisíac"..
El 12 d'abril el comentarista de La Veu de Catalunya fa balanç crític de "Cinc anys de República" i el dia 16 parla dels canvis de "Els noms dels carrers i les places", retreient que es puguin donar a persones vives, com l'anterior i el nou presidents de la República, Niceto Alcalá Zamora i Manuel Azaña.
El 9 de maig, a "L'autèntica veritat sobre el 6 d'octubre", subratlla l'encert de la interpretació del diputat de la Lliga al Parlament català, Lluís Duran i Ventosa, sobre les dues concepcions irreconciliables de l'alçament -catalanista i revolucionària- que ni el conseller Josep Dencàs ni el president Lluís Companys no van contradir.
"El triomf electoral de febrer fou un plebiscit a favor de l'amnistia (...) I aquest ressort encara el poden fer funcionar un dia els enemics de l'Esquerra que lluiten més a l'esquerra que ella".
A "Coses de la censura", el 4 de juny, torna a parlar de l'ús irregular i perjudicial per a la premsa de Barcelona que el govern català continua fent de la limitació de la llibertat de premsa, com en l'article de 7 de març "País de censura".
Els articles de les primeres setmanes de juliol accentuen un to premonitori de crisi. A "L'oasi i el seus voltants" retreu als comentaristes d'ERC una interpretació abusiva, com si Catalunya ja ho fos : "La metàfora de l'oasi fou inventada per estimular els esquerrans a governar amb seny i justícia".
El penúltim article de Brunet, el 15 de juliol duu un títol -"Crisi d'autoritat"- tret d'una afirmació de Josep Maria Massip, director de La Humanitat, el diari oficial d'ERC, a favor d'un govern "fort, àgil i segur".
"No és poc el que demana aquest senyor".
El 17 de juliol de 1936, l'últim comentari de Manuel Brunet a La Veu de Catalunya es titula "La tristesa dels escriptors esquerrans", que retreu a Massip i a Rossend Llates, comentarista de La Publicitat:"la tristesa que, com un mal lleig, es va apoderant dels nostres escriptors esquerrans. Quina diferència, amics, entre la literatura esquerrana del bienni rosa i la del bienni vermell".
Comentari
- " El dia de la victòria", 16 de febrer de 1936
- " Derrotats, però amb el cap alt", 18 de febrer de 1936
- " L'oasi", 4 de març de 1936
- " Cinc anys de República", 12 d'abril de 1936
- " Els noms dels carrers i places", 16 d'abril de 1936
- " L'autèntica veritat sobre el 6 d'octubre", 9 de maig de 1936
- " Coses de la censura", 4 de juny de 1936
- " L'oasi i els seus voltants", 5 de juliol de 1936
- " Crisi d'autoritat", 15 de juliol de 1936
- " La tristesa dels escriptors esquerrans", 17 de juliol de 1936