.: Josep Maria Huertas Claveria :.

El mestre Huertas

Roger Persiva:
«S’ho passava bé sent una mica molest»

Néstor Bogajo
Miriam Gifre

A mitjans dels anys 80, Josep Maria Huertas fou tertulià d’un programa de Ràdio 4. Roger Persiva n’era un dels guionistes. Era molt jove i encara no havia fet la carrera de Periodisme, però Huertas li proposà col·laborar fent entrevistes a la secció de Cultura d’El Periódico de Catalunya. Més tard, coincidiren a Catalunya Ràdio, quan el seu tracte ja anava més enllà de l’àmbit professional. «La nostra relació era una mica paterno-filial», recorda.

Es considera un «huertamaro» vostè?

Jo? No. Jo no. [Silenci.] Tot i que... Bé, suposo que sí. Pel fet d'haver treballat amb ell. Però jo he sentit certa enveja dels «huertamaros» de veritat, els que es passaven vuit, nou, deu hores amb ell, a la redacció, amb tota la tensió que això comporta. Jo només vaig tenir una porció de tot allò. Vaig tractar en Huertas més com a persona. Més com a amic que com a cap. Òbviament, també l’he tingut com a cap, quan li duia una entrevista i ell em feia d’editor. Però no l’havia de patir tot el dia.

En què consistia la seva feina a El Periódico?

Jo era col·laborador. Feia entrevistes quan ell era cap de la secció de Cultura. Quedàvem un dia, em passava un llibre i jo m’encarregava d’entrevistar l’autor. Professionalment, la nostra relació va ser de col·laboracions. Recordo que els llibres me’ls donava. «La terra, per a qui se la treballa», em deia. Després, jo vaig fer el mateix amb els becaris que vaig tenir al meu càrrec, a CNN+. Pensava: «mira, com en Huertas feia amb tu».

Quins consells li donava per a les entrevistes?

Jo sempre tenia problemes amb el clàssic encapçalament de presentació. Des d’un punt de vista periodístic, va ser el que més em va marcar. Al principi, jo era molt rígid. No estava acostumat a descriure l’ambient, la persona. En Huertas sempre em deia que em deixés anar. Que escrivís el que sentia. Que no fos tan quadriculat. Em coneixia bé, perquè parlàvem molt i sabia que jo no tenia la capacitat d’obrir-me, d’expressar més i millor els meus sentiments. És clar, aleshores tenia 18 o 19 anys. Havia de perdre la vergonya. El procés no va ser fàcil.

Sap què va veure Huertas en vostè?

No. No ho sé. Amb posterioritat, he sabut que en Huertas acostumava a tenir aquest tipus de relacions amb els periodistes més joves. Crec que ell ho feia per aprendre, per estar al dia. Potser tenia un sisè o un setè sentit... En el meu cas, però, crec que, senzillament, li vaig caure bé. Aquestes coses, a vegades, són així.

«No m’explicava batalletes, però de vegades parlava de ‘el Vaquilla’. Huertas anava a favor de les causes perdudes»

La seva relació va ser, fonamentalment, personal. Com era Huertas en les distàncies curtes?

Recordo que era molt sensible. Fins al punt que, a vegades, el que em deia em ruboritzava una mica. No estem acostumats a que la gent et digui coses personals d’una forma tan directa. Quan em deia «hòstia, com t’estimo!», jo em quedava com... És a dir, els amics ens estimem i està molt bé que ho fem. Però verbalitzar aquests sentiments no és tan senzill. I ell ho feia molt. En d’altres ocasions, em feia veure les meves limitacions i això em violentava. Tornava a casa pensant «avui en Huertas m’ha tocat els pebrots». Però és que era l’única persona que em feia sentir això! Era positiu.

Vostè era molt jove. El va prendre com a model...

Sí. A més a més, teníem una història familiar similar, que també ens unia. No és que el veiés com un pare, però podíem quedar per fer un cafè o per sopar i no parlar en absolut de periodisme. Al cap i a la fi, això és el que m’ha quedat d’en Huertas: les coses que jo li veia dir o fer. Te n’adonaves que t’agradava la seva manera de pensar, com analitzava les situacions, com afrontava els problemes que tenia, com establia les seves relacions amb la gent. Són cosetes que vas agafant. El que jo vaig aprendre d’ell m’ha servit tant a la feina com a la meva vida quotidiana. Com a persona.

No explicava batalletes?

No. I aquesta era la gràcia. Ni les explicava, ni semblava que volgués que jo li preguntés. [Pensa.] De qui sí que explicava coses era de ‘el Vaquilla’. El va conèixer a la presó. No és que en parlés molt, però es notava que ‘el Vaquilla’ l’havia marcat. Jo sempre vaig flipar. No em quadrava gaire. Li tenia molta estima. Li va portar una màquina d’escriure a la presó, li va ajudar a escriure un llibre. I també quan va sortir. En Huertas anava una mica a favor de les causes perdudes. Que aquest està molt xungo? Doncs jo l’ajudaré.

No es lamentava de que el seu periodisme s’estigués perdent?

No. No recordo que es lamentés per això. Era conscient de que s’estava perdent, però en Huertas no era dels que ploren per aquestes coses. Seguia a la seva, molt crític amb la professió. Tenia un saque que era molest. Crec que, en realitat, s’ho passava bé sent una mica molest. Que deia: «Vaig a criticar». No va deixar mai que li passessin per sobre ni empreses ni directors, ni es movia per agradar als demés. Potser la seva posició li permetia fer-ho. Tenia una carrera ja feta. Era una figura reconeguda. Però em sorprenia que un home que podia estar instal·ladíssim anés a contracorrent.

«Al final, Huertas estava més fora que dins. Era un tipus de periodista que no té lloc a les actuals redaccions»

Les redaccions d’ara no tenen gaire a veure amb les dels anys 70...

No, són més aviat avorrides. Només hi ha gent de la teva generació. No hi ha un Huertas. Bé, un Huertas potser seria molt heavy... [Somriu.] Em refereixo a tenir algú que faci de nexe entre generacions. Algú que t’ensenyi coses només pel fet d’estar amb ell. Ara, entro a la redacció i tots són com jo. Estem allà, enganxats al monitor de l’ordinador, amb l’Internet... Ja no es fan tertulietes. Les redaccions es rejoveneixen super ràpid. Ho noto jo, que tinc 39 anys. A vegades penso que en quatre dies ja estaré sortint per la porta del darrera.

Però això no va en benefici de cap redacció...

Tenir a prop una mica d’experiència i de veterania sempre va bé. Fins fa poc, he sigut el jove de la redacció i era molt interessant. Sempre hi ha el pesat, el que explica les seves batalletes. Però, la gent que t’explica coses des de l’experiència és molt útil. Ara, el que s’asseu al teu costat sap com tu o menys. En aquest sentit, crec que en Huertas, al final, se sentia una mica sol. El Huertas y sus barrios, no? Es veia d’una generació fora del seu lloc, a punt de jubilar-se. Estava més fora que dins. Huertas era un tipus de periodista que no té lloc a les redaccions d’avui.

Se li han reconegut els mèrits després de la seva mort?

Ell feia un periodisme poc glamurós i això també influeix. Per exemple, el dia que l’Ajuntament li va atorgar, a títol pòstum, la Medalla d’Or al Mèrit Cultural, el Saló de Cent no estava ple. Crec que, només amb la gent de la professió, s’hauria pogut omplir. Però no era un acte que vestís. No era un acte glamurós, on et trobaries amb gent poderosa. Al seu funeral, hi havia molta gent, però al Saló de Cent no. La professió no té memòria... Tampoc crec que se li hagi de fer un monument! [Riu.] Home, un carreret al Poblenou no estaria malament, oi? No sé si li hagués fet gràcia o no.