.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Huertas personal

José Martí Gómez:
«En Josep Maria era un romàntic»

Néstor Bogajo
Miriam Gifre

José Martí Gómez fou íntim amic de Huertas. Companys de lleva periodística, els seus camins professionals es trobaren ben aviat: a finals de 1966, Huertas li aconseguí feina al diari on treballava, El Correo Catalán. Poc després, els dos formaren equip amb Jaume Fabre a publicacions com Cuadernos para el diálogo, Oriflama i Destino, tot col·lectivitzant els seus ingressos. Amb els ulls humits, ens diu que no vol tornar a parlar de Huertas en públic. S’emociona massa.

Com es van conèixer?

Va ser abans de coincidir com a estudiants de Periodisme. Als dos ens agradava molt el cine i el teatre, i a l’entrada del ja desaparegut Hogar del Libro, allà al carrer Bergara, al costat del Restaurant Sant Agustí, hi havia un petit xiringuito on només venien llibres de cine i de teatre. Va ser allà on el vaig conèixer, manegant llibres. Ens vam fer amics.

Recorda com era el Huertas d’aleshores?

Era com seria sempre. Si no el coneixies, no era simpàtic. A primera vista, era violent, radical. De portes enfora, donava una imatge molt forta, però, en realitat, era tímid. I penso que, psicològicament, també era fràgil, feble. Potser era per aquesta fragilitat que llençava cendrers a les redaccions... Era un home molt treballador, i ho era perquè necessitava no parar. Si parava, pensava, i, si pensava, es posava molt neguitós. No va parar ni quan ja estava fotut.

Tot i el seu caràcter especial, tenia molts amics?

Sí, tenia molts bons amics, molts amics que l’estimàvem molt. Però també hi havia molta gent que l’odiava. Ell tenia una dèria: quan, llegint el diari, trobava un article que no li agradava, li escrivia una carta a l’autor. Li posava: «això que has escrit avui és una vergonya per a un periodista com tu». I sempre acabava dient: «no sé què se n’ha fet de la teva joventut», «has traït els teus ideals».

«Huertas donava una imatge molt forta, però era tímid i, psicològicament, fràgil. Potser per aquesta fragilitat llençava cendrers a les redaccions»

La marxa del seu pare, quan només tenia 11 anys, va marcar-lo tant com es diu?

Sí, va marcar-lo molt. Al pare no el va tornar a veure fins que va morir, quan ja estàvem treballant a El Correo Catalán. Ell m’explicava que, de vegades, havia despenjat el telèfon i havia marcat el número del pare, per sentir la seva veu, però que, després, no s’atrevia a dir-li res. Continuava vivint la nostàlgia.

A El Correo Catalán van treballar junts per primer cop...

Va ser la seva millor època, i la meva també. Érem un equip de gent jove, amb uns nexes comuns, com ho eren l’antifranquisme, la democràcia, el catalanisme en diferents nivells... A la redacció es cridava molt. Els diaris es tancaven a les 3 o a les 4 de la matinada. Hi havia molta tertúlia, col·laboradors molt bons. Eren molt savis. En Huertas allí s’ho va passar molt bé.

Què recorda de la seva manera de treballar?

Descrivia molt bé els temes. No en la forma, perquè ell no era curós. Però era ràpid, i hi havia molta força en el que escrivia. Els seus reportatges tenien flaire. Moltes vegades havíem anat a les barraques. Ell se les sabia de memòria. Sempre hi volia anar quan plovia, per veure com s’ho feien. En els seus textos es percebia cada barraca, la pluja, el fang! El periodisme d’en Huertas tenia vida. El periodisme d’ara està molt ben fet, però li falta la vida, el carrer.

Com va viure vostè l’estada de Huertas a la presó?

Vam mantenir una relació forta per carta. No podíem explicar gaires coses, perquè les censuraven. Ell explicava generalitats, demanava llibres. I tu intentaves animar-lo. Recordo una carta on li deia que la meva filla volia que, quan sortís, li donés la seva gorra de presidiari. [Riu.] La meva dona li enviava pastissets de coco, que, per cert, no li arribaven. També vaig enviar-li un pipa, perquè es relaxés. Quan va sortir me la va tornar. No s’hi havia acostumat. És molt fort el tabac de pipa.

«Sempre volia anar a les barraques quan plovia, per veure com s’ho feien. En els seus textos es percebia la pluja, el fang! El periodisme d’en Huertas tenia vida»

I ell com va viure aquella experiència?

La presó per ell va ser un cop molt dur. No estava preparat. A dins, es donava cops contra la paret i plorava. Això m’ho va explicar en Kepa Aulestia, que va ser company seu a la presó. Després seria secretari general d’Euskadiko Ezkerra, però aleshores era de la ETA. En Kepa Aulestia sabia que si l’enganxaven aniria a la presó, però en Huertas va entrar-hi per una tonteria. A més a més, li acabava de néixer el nen, en Guillem...

Els anys posteriors a la presó tampoc no van ser gaire bons...

La sortida crec que li va perjudicar anímicament. Va sortir com un heroi, com un mite. Jo li deia «ves amb compte, perquè això s’acaba». I un dia es va acabar. Va venir la crisi del Tele/eXpres, es va quedar sense treball i ningú no li donava feina. Estava molt marcat pel seu caràcter, per la seva instransigència. Aleshores, els diaris no tenien ganes de conflictes.

Parli’ns de les seves influències...

En Huertas va estar molt influenciat per les lectures del socialisme utòpic. D’aquí li venia la seva vocació pels barris, per la marginalitat. Era obrerista. Quan em parlava de xemeneies, de fàbriques, de sirenes, jo li deia: «si això ja no existeix!» [Riu.] I, periodísticament, era fill de Manuel Ibáñez Escofet. S’estimaven molt i s’assemblaven. L’Ibáñez també era autoritari i paternalista...

«Huertas era candelià i el problema de Paco Candel va ser el mateix: no van saber evolucionar. Van ser massa fidels als seus ideals, a un món que ja havia desaparegut»

Huertas era paternalista?

Sí. Mireu, un dia van robar-li el mòbil en un bar. Va trucar al seu número i va escoltar que el telèfon sonava dins el lavabo. El tenia un vailet. Va dir-li que l’aparell era seu i el va recuperar. Al final, va pagar-li un cafè amb llet al noi, i va donar-li 20 euros. Deia: «pobre nano, què tinc que fer?».

D’on li venia aquest paternalisme?

Ell era molt catòlic. Tenia una comunitat a Gràcia i va començar a treballar en publicacions de l’Església, com Signo, El Correo de Andalucía o Oriflama. Era un catòlic sui generis, que atacava la jerarquia. Tanmateix, en ell hi havia un cristianisme profund, molt sobri. Per això connectava molt amb mi, perquè jo també ho sóc.

Com va viure els seus darrers anys com a periodista?

En Huertas, periodísticament, era barris, marginació, obrers... Per això, darrerament, tenia més dificultats per fer-se un lloc en els diaris. Ara, la premsa torna a parlar de la pobresa, amb cròniques que diuen que «hay colas en los comedores públicos». Però això, fa quatre o cinc anys, quan érem el primer país d’Europa, els diaris no ho volien. Notaves que, si et deixaven publicar temes d’aquests, era... «porque eres tú».

Aleshores, Huertas no va saber-se adaptar als nous temps?

Ell era candelià i el problema de Paco Candel va ser el mateix: no van saber evolucionar. Van ser massa fidels als seus ideals, a un món que ja havia desaparegut. Ja no es podia tractar la pobresa com es tractava abans. La classe obrera, com l’entenia en Huertas, ja no existia. Ara hi ha una classe mitja proletaritzada, que no se sent en el paper. No, no va saber adaptar-se. Era un romàntic!