.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Salvador Alsius:
«Huertas va fer de la professió una arma»

Alberto Moral

Salvador Alsius, actual director dels Estudis de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, fou degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya entre 1997 i 2002. La seva dilatada carrera periodística mai no es creuà amb la de Huertas. Va ser al col·legi professional on tingueren l’oportunitat de treballar plegats. Alsius no només recorda els darrers mesos de Huertas com a degà del Col·legi, sinó també la tasca que hi desenvolupà com a president de la Comissió de Cultura, anys abans.

Com defininiria a Huertas, des d’un punt de vista professional?

En Huertas destacà en una època molt gris, d’un periodisme sotmès a la censura i a l’autocensura. Desvetllava inquietuds, coses ocultes per culpa de la dictadura. Feia un periodisme urbà, molt combatiu. Parlava d’urbanisme, de barris, de la situació de la gent. Aquell periodisme era un dels camps de batalla de la política indirecta de l’època. Ara hem perdut aquesta visió romàntica del periodisme. En Huertas va fer de la professió una arma.

Tampoc no va estar sol, oi?

No era l’únic, però va ser dels pocs. I, a més a més, va ser un punt de referència dels que venien al darrera. Marcava la pauta. Als periodistes del seu entorn se’ls deia «huertamaros», fent un joc de paraules amb la guerrilla uruguaia dels tupamaros. Era un fet que estava molt present: els periodistes guerrillers. Se’ls deia, especialment, als que estaven al Tele/eXpres. Entre ells, per exemple, a l’Eugenio Madueño o al fotògraf Pere Monés.

Quan va coincidir amb Huertas per primer cop?

El primer record que tinc d’ell és de quan jo estudiava a l’Escola de Periodisme. Vam anar a fer una visita a la redacció d’El Correo Catalán. Era de nit i en Huertas estava de torn, fent el tancament de les darreres pàgines. Va estar parlant amb nosaltres. Després, li vaig perdre el rastre. Eren els anys 70, abans que ell marxés al Tele/eXpres.

«El mandat de Huertas al Col·legi va
ser conflictiu. Es dedicà a capejar el temporal. En condicions normals
hauria estat un gran degà»

Periodísticament, mai van coincidir. Però, al Col·legi de Periodistes, sí, oi?

Sí. A diverses juntes. Al Col·legi en Huertas va tenir algunes actuacions destacades. Als darrers mesos com a degà i abans, com a president de la Comissió de Cultura. Les exposicions periòdiques de dibuixants i fotògrafs van ser idea seva i també fou comissari d’una exposició sobre la història del periodisme a Catalunya. Va ser un president molt actiu. Tenia com a companys a l’Eugenio Madueño, la Rosa Pinyol, el Josep Maria Martí... Tenien molt bona relació laboral i personal. Treballaven molt bé.

Què és el que més recorda d’aquells anys?

La ponència del Codi Deontològic, impulsada per Josep Pernau, a finals del 80. En Huertas i jo vam ser ponents del codi. Vam explicar el seu contingut i el vam perfeccionar. En acabar l’etapa Pernau, en Huertas va estar a punt de ser degà i jo vicedegà, però fou interpel·lat per una candidatura femenina. Van presentar una forta batalla. Al final, va desistir per la insistència. Desprès del Pernau, vaig ser jo qui el va succeir. Quan ho vaig saber, la primera persona a qui vaig trucar va ser al Huertas, però em va dir que no. No només a anar de número 1, sinó també com a número 2. No recordo perquè. Anys després, en Huertas guanyà. Per un marge molt estret, però guanyà. El seu mandat va ser breu. Morí un any després.

«En Huertas era molt bona persona
i a l’hora intransigent. Dues característiques que, lluny de ser incompatibles, el feien d’allò més humà»

Com va ser aquest breu mandat de Huertas al Col·legi?

Molt conflictiu. A la junta hi havia una situació d’equilibri molt ajustat i això va fer que l’oposició s’enfortís. Huertas es va dedicar a capejar el temporal. Va tenir una entrada conflictiva. Se l’havia criticat molt durant la campanya. De fet, era la primera vegada que existía oposició. Quan jo era degà, també n’hi va haver una mica, però no tanta. El cert és que, als darrers comicis, es va crear una situació de bloqueig, una certa bipartició entre en Huertas i l’Antillac. En Pernau, jo i la Montserrat Minobis vam crear una comissió de salvament. Vam proposar el nom d’en Huertas per la seva autoritat moral dins el món del periodisme a casa nostra. En condicions normals, hauria estat un gran degà.

I, de la seva obra periodística, que hi destacaria?

Huertas mai va deixar de ser un lluitador. I era un gran treballador, tant a la redacció com a fora. També va ser un gran escriptor. Com a obra de consulta, jo destaco la que va fer sobre els carrers de Barcelona amb el seu íntim amic Jaume Fabre. I recordo, també, haver llegit recentment un llibre que va escriure en els darrers anys: Cada taula un Vietnam, un títol que ve de la seva època com a periodista guerriller. El llibre se centra, precisament, en aquells anys i en l’actitud dels periodistes en una època ja passada, en que tot era vàlid si era per a lluitar contra la repressió. I, també, després de la mort de Franco, en uns anys de il·lusió i de construcció.

Finalment, com definiria a Huertas com a persona?

En Huertas era molt bona persona. Alhora era generós i treballava tant per a ell com pels seus amics. Tanmateix, tenia un caràcter molt fort i tenia moments d’intransigència, tant en l’àmbit periodístic com en certs comentaris que podien fer-lo poc diplomàtic. Sigui com sigui, aquestes dues característiques no són incompatibles. Al contrari: el feien d’allò més humà.