.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Àngel Jiménez:
«Quan ho veia clar, era inamovible»

Alberto Moral

Àngel Jiménez és una de les persones que visqué més de prop el pas de Josep Maria Huertas pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, on és el gerent. Tot i treballar al món de les editorials i les publicacions, la seva relació amb Huertas no es produí per la vessant professional, sinó per la personal. De joves coincidiren al poble i, més tard, a l’Associació de Veïns del Poblenou, on tots dos vivien. La seva relació es va enfortir després del cas Huertas.

Com es van conèixer?

Va ser gràcies a la seva dona, l’Araceli Aiguaviva. Als anys 70, ella venia al meu poble. Anàvem plegats als guateques i a d’altres festes i reunions. Era un any més gran que jo i teníem grups diferents d’amistats, però «ramblejàvem» pel poble. Un bon dia, arribà en Huertas. Tenia els cabells llargs, grisos. No aparentava més de 30. Després, ell i l’Araceli es van casar. Començarem a trobar-nos a l’Associació de Veïns del Poblenou, on tots dos vivíem. Ell militava al PSC i jo anava al PSUC. Després de la seva estada a la presó, la nostra relació es va enfortir. Les nostres famílies s’avenien molt. Vam passar molt de temps junts.

Quan Huertas va ingressar a la presó, com va reaccionar el seu entorn?

Hi va haver una gran mobilització. El seu tancament va provocar la primera vaga de premsa. A més a més, al problema de l’article se li va afegir un altre càrrec greu: va ser acusat d’haver protegit a un etarra anomenat Wilson. Nosaltres pensàvem que, per la pressió, lo de l’article no duraria, però, quan es va saber lo del Wilson, les esperances es van evaporar. I tot per ajudar algú que, en aquell moment, lluitava contra el Règim! Arran de tot això, en Huertas va rebre del ram una ajuda incalculable.

Quan va sortir, va notar algun canvi en el seu caràcter? Moderació, potser?

No. Ell era molt contestatari. És cert que, quan va morir el dictador, tot era alegria. Durant un temps, els periodistes van tenir molt bona fama. Se’ls reconeixien els mèrits. La censura estava desapareixent. Però, després del Franquisme, ell es va mantenir igual de fort. Encara hi havia problemes.

«Quan va estar tancat a la presó, hi va haver una gran mobilització. Huertas va rebre del ram una ajuda incalculable»

Com va ser la presa de contacte de Huertas amb el Col·legi de Periodistes?

Desprès d’entrar, es van preparar unes eleccions i ell es volia presentar. Va ser una candidatura difícil. Era una persona d’idees clares i, quan ho veia clar, era inamovible. Mai no va ser un home conformista i en ocasions es va enfrontar a poders inabastables.

Vostè va viure de prop la vida de Huertas al Col·legi...

Quan jo hi acabava d’entrar, em van oferir fer-me càrrec de la gerència d’El País. Era una bona oferta però no podia deixar plantat l’amic que m’havia ajudat a arribar on sóc ara. A més a més, estàvem preparant les eleccions a degà. Al final, en Huertas no ho va aconseguir. Ho podria haver fet si hagués acceptat presentar una candidatura amb dones periodistes.

Parli’ns d’aquelles eleccions...

La nit abans de l’elecció, encapçalava la candidatura la Montserrat Minobis. Ella demanava vuit dels 15 càrrecs per a les dones, si no recordo malament. En Huertas només estava disposat a acceptar-ne quatre. L’estira i arronsa va provocar que, finalment, retirés la seva candidatura. Van quedar en Josep Pernau i la Montserrat Minobis. En Pernau volia incorporar en Huertas a la junta, però ella s’hi va negar. Durant un temps, va desaparèixer, fins que va tornar com a vocal, motivat per la Comissió de Cultura.

«Era dinàmic i els més joves s’emmirallaven en ell. A les redaccions, destacava a l’hora de donar treball
als més joves»

Quin dels seus treballs periodístics destacaria?

Per a mi, el més important és el llibre Tots els barris de Barcelona, fet amb en Jaume Fabre. No està novel·lat, però és una obra de consulta ideal, de caire enciclopèdic, que recull tota la informació relacionada amb els barris de la ciutat fins als anys 70. Està ben farcit d’anècdotes: empreses, monuments, coses que ja no hi són... Oferia tota la informació perfectament parcel·lada. Fins i tot, rescatava alguns documents de la República. Un bon exemple va ser la recuperació del monument de la Plaça Tetuan.

Quan va morir Huertas, Barcelona va perdre el seu cronista més important?

El títol de cronista de la ciutat va desaparèixer quan va morir Sempronio, que era qui l’havia rebut de mans del propi Ajuntament. Avui, ens queda en Lluís Permanyer, tot i que ell mai ha acceptat ser reconegut com a tal. En tot cas, ell i en Huertas són diferents. En Permanyer és de sang reflexiva mentre que en Huertas era de sang calenta. I, a més a més, va crear escola: els «huertamaros».

Com va influir Huertas en la seva generació?

Transmetia un gran dinamisme i els més joves s’emmirallaven en ell. A les redaccions, sempre va destacar a l’hora de donar feina als més joves, com l’Eugenio Madueño, en Carles Geli, en Juanjo Caballero... Tots van néixer quan en Josep Maria els va agafar. Amb ell, es va perdre un gran mestre.

Defineixi’ns Huertas en una paraula...

En lo personal, solidari. Sempre et preguntava: «ets feliç?». I col·laborava amb moltes oenagés sense dir ni piu. I, professionalment, ètic. Jo el destacaria per això. Va lluitar molt per això.