.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Eugenio Madueño:
«Huertas era tot un luxe per Barcelona»

Alberto Moral

Els inicis professionals del periodista Eugenio Madueño els trobem al diari Tele/eXpres, on Josep Maria Huertas li oferí la seva primera feina. Anys després, coincidiren a La Vanguardia, diari on Huertas treballà fins a la seva mort. Madueño, un dels populars «huertamaros», recorda el seu mestre com una persona culta i a qui es podia demanar consell a l’hora de redactar les informacions. També considera que, a l’actualitat, Huertas no té relleu com a cronista de la ciutat.

Què feia escriure a Huertas?

Suposo que, primer, el seu interès per la cultura en general, entenent-la com la vida de les persones. Després, l’interès per la ciutat, en tant que espai on pot expressar-se la cultura, la manera de viure de la gent. A més a més, a ell l’interessava molt el cinema, una faceta que no li coneixia gaire gent. Cada setmana anava a veure dos o tres pel·lícules i estava al dia de les novetats.

Huertas va obrir-li les portes del Tele/eXpres, oi?

A principis dels anys 70, vaig començar com a corresponsal del Tele/eXpres a Santa Coloma de Gramenet. Ell se’n va adonar que les aportacions que jo feia eren interessants. O, com a mínim, a ell li agradaven. Tractaven sobre el dia a dia de la gent dels barris. Després, em va poder oferir treball al diari com a periodista. Jo encara no tenia la carrera. Era la meva primera feina. Huertas va ser el meu mestre en una professió en què importa més la pràctica que la teoria. Al final, el diari es va vendre. Va fer fallida i el van haver de tancar.

Què recorda de la crisi del Tele/eXpres?

No vaig cobrar ni un duro, però, com que eren els anys 70, fèiem igualment el diari. Consideràvem que l’esquerra havia de tenir un mitjà d’expressió. Huertas era el redactor en cap de la secció d’informació local, amb vuit redactors i vuit pàgines. Cadascú es comprometia a redactar una pàgina al dia.

I, quan va saber que Huertas aniria a la presó, quina reacció va tenir?

Em vaig emprenyar. Quan el van empresonar, jo estava fent la mili a l’edifici on el jutjaven. Durant la celebració del judici, vaig ajudar a un capità que portava temes administratius. Havia d’aguantar molts comentaris dels militars sobre en Huertas... Òbviament, ells no sabien que jo era amic seu. Vaig sentir molta impotència per no poder expressar en l’àmbit militar la meva ràbia. A fora, es va fer la primera manifestació tolerada en molts anys, demanant la seva llibertat.

«Huertas va ser el cap de turc dels militars contra la premsa, que s’havia començat a desfermar. Ja no ens podien controlar»

Què recorda de l’article que el va dur a la presó?

En aquell article no es va saber mesurar prou. No va imaginar que, per una frase el contingut de la qual era conegut, acabaria on va acabar. Em refereixo a lo de les vídues de militars que treballaven als prostíbuls. En aquella època, hi havia coses que se sabien però que no es publicaven. Per exemple, que els permisos per a obrir estancs es concedien a persones afíns al Règim. Tanmateix, una cosa era que tothom ho sabés, i una altra, publicar-ho. Huertas va ser el cap de turc dels militars contra la premsa, que s’havia començat a desfermar. Ja no ens podien controlar i publicàvem informacions que no eren del seu gust.

Quines temàtiques li agradava tractar?

Huertas, en comptes d’escriure sobre els triomfadors, preferia fer-ho sobre els perdedors. S’estimava més els pobres, els que estaven pitjor. Intentava escriure sobre les majories i, aquestes, en aquell temps, estaven molt malament. Ara, els mitjans es fixen en els que triomfen. Mai és noticia que a Barcelona cada cop se suïcidin més joves o que les drogues afectin a més gent. En Huertas sentia una especial debilitat per la gent que no triomfava. I això no era fer un periodisme de protesta sinó que era una actitud personal, de sentiments cristians. Es planyia de la gent que estava malament. A l’època de la repressió, amb més motiu, però, un cop passat tot això, Huertas va ser coherent i va continuar amb la seva línia.

Com va ser l’arribada de Huertas a La Vanguardia?

En aquell moment, l’havien fet fora d’El Periódico de Catalunya i La Vanguardia va donar-li l’oportunitat de continuar treballant. Huertas estava content per venir però també se sentia trist per com havia hagut de marxar d’El Periódico. Hi va deixar moltes hores de feina i uns bons anys de la seva vida. A ningú no li agrada marxar així de cap lloc.

«El seu no era un periodisme de protesta. Era una actitud personal, de sentiments cristians. Es planyia de la gent que estava malament»

Creu que, amb la seva mort, Barcelona va perdre quelcom més que un cronista?

Els barcelonins van perdre una persona que estimava la ciutat. Cada dia s’aixecava molt d’hora i feia la seva ruta, buscant informació per bona part de la ciutat. Duia amb ell un fotògraf i sempre estava pendent dels canvis en el paisatge urbà. Dominava el territori. Era un luxe per la ciutat tenir-hi algú així. Ara, per desgràcia, ja no hi és. No conec cap persona que senti aquesta curiositat per Barcelona. Hi ha periodistes, però fan el que han de fer i se’n tornen cap a casa sense parar atenció al que succeeix al seu voltant més immediat.

Què era el més destacat de Huertas?

La seva personalitat, convulsa, i el seu amor per la professió. Mai he conegut ningú que hagi estimat tant el periodisme, en abstracte. Ho portava a la sang. Era un periodista de raça. I també era inestable. Per una banda, t’emprenyava lo «dictador» que podia ser, però, immediatament després, era una persona tendra i tova. D’una banda, li tenies por, però, per l’altra, l’estimaves. Et podia esclavitzar treballant i desprès, a casa, es preocupava per tu, pels teus.

Quan el troba més a faltar?

Huertas tenia una gran memòria. Fantàstica. Quan més el recordem és quan necessitem saber alguna dada precisa, sobre qualsevol qüestió. Ell sempre ens donava les pistes necessàries per saber on començar a buscar. Ho tenia tot a mà. El periodista Jaume Fabra, que és el que millor el coneixia, li deia «Google Huertas». Era una enciclopèdia viva.