.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Carles Geli:
«Creava microclimes amb la seva generositat»

Alberto Moral

El periodista Carles Geli escriu a la secció de Cultura de l’edició catalana d’El País, mitjà que, fa uns anys, li donà l’oportunitat de conèixer Josep Maria Huertas. Quan hi treballava com a becari, li demanaren que cobrís una informació sobre el veterà periodista i aquest el tenia clissat: havia llegit un article sobre el llibre A sang freda, de Truman Capote, firmat per un jove Geli. Des d’aleshores, començà una relació d’alumne i mestre que es perllongà a mitjans com El Periódico de Catalunya.

Com va conèixer a Huertas?

Va ser arran d’una informació que cobria sobre ell, que feia la presentació del llibre Diàlegs a Barcelona, amb en Jaume Fabre. Al final de l’acte, Huertas em va preguntar si jo era en Carles Geli. Jo havia escrit un article sobre Truman Capote. Em va sobtar que associés l’article amb mi, que en aquella època era un becari qualsevol. En tot cas, això demostra que Huertas estava al dia de tot el que passava al seu voltant. Si la memòria no em falla, també vam coincidir en unes jornades sobre la premsa de barri que se celebraren a Horta.

Com el veia vostè com a periodista?

Al número 101 de La Veu del Carrer, dedicat a en Huertas, hi ha un article meu que vaig titular «El periodista feliç a la peixera». Ell tenia una necessitat biològica de fer periodisme. Necessitava estar a la redacció. De fet, deixà molt bones feines per a poder ser periodista. Tot això ho vaig poder veure i viure quan vam coincidir al Diari de Barcelona, al 1989. Huertas estava formant l’equip de redacció del diari. A mi ja m’havia demanat articles, per a veure si em seleccionava o no. Pel que sembla, li vaig fer el pes, però em va coincidir amb el servei militar i ho vam haver d’ajornar per a quan tornés. Per a ell, el periodisme era gairebé un sacerdoci, per la passió i la dedicació amb que se’l prenia.

Quina era la seva forma de treballar?

Per una banda, era el que feia. Per l’altra, com ho feia. Escrivia molt «de carrer». Defugia el periodisme de despatx. Si hi havia alguna cosa que estava a punt de passar, t’hi enviava. Deia que no es pot escriure d’una cosa sense haver-hi estat. I, estilísticament, era molt àgil, i tan sincer que va acabar tenint més d’un problema i més d’un enemic. El factor humà era un dels eixos de la seva tasca periodística. Sovint em deia que el seu mestre, l’Ibàñez Escofet, mantenia que el periodista havia de tenir tres qualitats: inquietud universal, humilitat i voluntat d’estil periodístic.

«Defugia el periodisme de despatx. Si alguna cosa estava a punt de passar, t’hi enviava. Deia que no es pot escriure d’una cosa sense haver-hi estat»

I com era la seva relació amb els que l’envoltaven a la feina?

Sempre creava microclimes, una cosa que no veig en gaires periodistes. Volia transmetre els seus interessos i la seva manera de fer les coses. De comprovar-les i de fer-les. Els microclimes els generava gràcies a la seva generositat. Si necessitaves alguna cosa, t’ho donava, ja fos un telèfon o una informació. A més a més, s’interessava molt pel que feies i t’ajudava a orientar-te.

Després de coincidir al Diari de Barcelona, van tornar a treballar plegats...

Em va trucar l’any 1991. Huertas estava remodelant la secció de Cultura d’El Periódico. Em va demanar si m’hi podia incorporar. Vaig acceptar i m’hi vaig estar fins que el van «prejubilar». Després d’això, Huertas es va repartir entre La Vanguardia i el Col·legi de Periodistes. Vaig tenir la sort de formar part del seu cercle més proper i, tot i que la part del Col·legi la desconec, sé que continuava tan actiu com només ell podia estar-ho. Fixa’t si manteníem contacte que vaig dinar amb ell pocs dies abans de la seva mort.

Amb la seva mort, la ciutat va perdre una gran persona i el seu cronista...

Aquesta afirmació potser és molt altisonant, però Barcelona va perdre, segons paraules d’Ibàñez Escofet, el seu millor reporter. O, com a mínim, un dels últims estendards d’un periodisme que s’està perdent. Avui dia, el periodisme que feia en Huertas és un gènere maltractat. Amb la seva mort, es va perdre, si se’m permet la llicència, la veu de ‘Pepet Consciència’. Aquella forma de fer periodisme ja no tornarà. Es veia a venir als anys 80, quan els valors d’aleshores anaven a la baixa. Ell se’n adonà de que el periodisme perdia els valors tradicionals.

«Ara, el periodisme d’en Huertas
és un gènere maltractat. Amb
la seva mort, es va perdre la veu
de ‘Pepet Consciència’»

Així com ell solia preguntar a la gent si era feliç, creu que ell ho era?

Com ell deia, «estima i fes el que vulguis». És el que feia i, des d’aquest punt de vista, crec que va ser feliç. Sobretot pel que fa a la seva família, en especial al seu fill i a la seva néta. Estava més feliç que un gínjol. I, apart, tenia molts amics. I uns quants, per no dir bastants, de molt bons. Això es va veure el dia del seu enterrament. Tanmateix, no deixava de ser un personatge amb contradiccions, incòmode per a algunes de les estructures periodístiques establertes. Molts directors van haver de patir trucades de persones que es queixaven pels articles d’en Huertas. Tot i això, mai no va perdre la felicitat.

Creu que no tornarem a gaudir del periodisme tal com l’entenia Huertas?

Home, és complicat. Ell no volia convertir-se en una estàtua en el cementiri del pas del temps. El que en Huertas feia té una modernitat evident. No sé si ara s’està practicant, però es obvi que alguna cosa ha quedat. El que no sé és quanta gent està disposada a tornar a practicar aquest tipus de periodisme. Tinc l’esperança que en el futur encara n’hi hagi.