Huertas i el Grup
Democràtic de Periodistes |
Josep Pernau:
«En
aquell moment tot era prohibit»
|
Néstor Bogajo
Miriam Gifre |
| |
| Durant la seva dilatada carrera
periodística, Josep Pernau treballà a diaris
com Tele/eXpres, Mundo Diario o El
Correo Catalán. Fou degà del Col·legi
de Periodistes de Catalunya, on impulsà la creació
del Codi Deontològic. Amb Huertas coincidí
al Diari de Barcelona i a El Periódico
de Catalunya, on encara escriu. Tanmateix, tots dos
es conegueren molt abans: als anys 60, conspiraren contra
Franco des de la clandestinitat, al Grup Democràtic
de Periodistes... |
| |
| Jo vaig ser un dels fundadors del Grup... |
| |
| Un Grup que va néixer a la primavera
de 1966. Quin ambient es respirava aleshores? |
| Hi havia molt de moviment a Barcelona.
Els estudiants s’havien reunit als Caputxins de Sarrià
per fundar el Sindicat Democràtic. La policia els
havia assetjat durant dos dies. Després, alguns
capellans es van manifestar per la Via Laietana. La policia
en va apallissar a uns quants. Va ser un espectacle! Molts
d’ells anaven amb sotana! [Riu.] En aquell moment,
també hi havia altres sindicats i col·legis
professionals molt actius. |
| |
| I els periodistes? |
| No fèiem res. L’Associació
de la Premsa de Barcelona, l’equivalent a un col·legi
professional, estava dominada per un grup molt carca.
Era molt empipador que arquitectes i aparelladors tinguessin
el seu sector crític mentre nosaltres, els periodistes,
no el teníem. Encara més quan els periodistes
érem més víctimes del franquisme
que ningú, doncs patíem la censura. |
| |
| Huertas no va formar part dels
fundadors del Grup, oi? |
| Exacte. Per entrar en el Grup,
era condició sine qua non ser membre de
l’Associació. D’aquesta manera, si la policia ens
enxampava, podíem dir que conspiràvem contra
l’Associació, no contra Franco. I, com que això
era legal, no passaria res. En el moment de la fundació
del Grup, en Huertas encara no havia acabat els estudis
de Periodisme i no podia ser membre ni de l’Associació
ni del Grup. Però sí coneixia el que nosaltres
estàvem fent, i nosaltres sabíem que ell
hi acabaria entrant. |
| |
| De fet, Huertas havia estat un
dels impulsors d’aquesta unió... |
| Sí, van ser quatre: Rafael
Pradas, Joan Anton Benach, Pere Pascual i el mateix Huertas.
Ells van tenir la idea i van seleccionar les 12 persones
que fundarien el Grup. A mi m’ho va proposar en Benach.
Va venir al Tele/eXpres, a parlar amb mi. I jo
li vaig donar tres noms més: Mateo Madrilejos,
Manuel Contreras i Oriol Costa. Tots tres també
van ser fundadors del Grup. |
| |
| 
|
| «Era empipador
que arquitectes i aparelladors tinguessin el seu
sector crític mentre nosaltres, els periodistes,
no el teníem, tot i patir la censura» |
 |
|
| |
| Quin procés havia de seguir
tot aquell que volia adherir-se a la iniciativa? |
| Com que tots ens coneixíem
de la professió, ja sabíem, més o
menys, per on anàvem. A la reunió que fèiem
cada mes, es proposaven els nous membres. Teníem
un paper que era com la nostra constitució. En
dèiem «El Paper», i era sagrat. La
Junta, que el guardava, el mostrava a l’aspirant, perquè
se’l llegís i el jurés. Gairebé sempre
anàvem sobre segur. Crec que ningú va dir
que no... Quan vam començar, érem 11 periodistes.
Vam acabar sent un centenar. |
| |
| Huertas explica en els seus llibres
que, al final, «El Paper» es va perdre de
tant amagar-lo... |
| Sí... [Somriu.]
Però jo sé qui el té. M’ho va confessar
no fa gaire... |
| |
| I qui el té? |
| El té l’Antonio
Franco, l’ex-director d’El Periódico
de Catalunya. Em va dir que tenia «El Paper»
tan amagat, a casa seva, que un dia ja no el va trobar. |
| |
| Aquestes reunions de les que ens
parla, on es feien? |
| La primera de totes es va fer
en el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, just
al davant de la catedral. Després, es van fer en
un bar-restaurant que hi havia a Major de Gràcia.
O al Club de Tenis Barcino. I, finalment, a l’Escola de
Periodisme, perquè tots n’érem professors. |
| |
|
|
| «La Llei Fraga
era una trampa i el Grup servia per posar en comú
les experiències de tots aquells que aprofitàvem
les seves escletxes» |
|
|
| |
| I quin tipus d’activitats duia
a terme el Grup en la clandestinitat? |
| Aleshores tot era prohibit i
qualsevol petita iniciativa era important. Per exemple,
durant més d’un any, en Mateu i jo vam assistir
en nom del Grup a la Taula Rodona, un moviment més
polític, que organitzava alguns actes. Una vegada,
vam llogar un cinema per a projectar una pel·lícula
de Rosselini. Una pel·lícula per a gent
motivada. Nosaltres ens havíem d’encarregar de
que el cinema estigués ple, de recomanar el film
a tothom. Ara això no té cap mena d’importància,
però llavors... |
| |
La Llei Fraga també és
de l’any 1966. Quina importància va tenir en la
creació
del Grup? |
| La nova llei era una trampa.
Si alguna cosa no agradava, segrestaven el mitjà.
El Grup havia de servir per posar en comú les experiències
de tots aquells que aprofitàvem les escletxes de
la llei. Diaris com Tele/eXpres o El Correo
Catalán aprofitaven aquelles escletxes. D’altres,
es van tancar encara més. Per exemple, al Diario
de Barcelona, quan es va aprovar la llei, el director
va dir als redactors: «hoy es un día muy
triste. Les pido lealtad. No hagan que me pueda ver ante
un tribunal». |
| |
| Parlant de tribunals, com va viure
el Grup l’empresonament de Huertas? |
| Durant aquells dies, es van fer
moltes reunions a l’Associació. Recordo que va
desanimar molt aquella complicació que hi va haver,
quan el varen relacionar amb un etarra. Això hagués
complicat la situació, perquè hagués
estat més difícil defensar-lo. Però,
mort en Franco, ja ens van prometre que en Huertas sortiria
aviat. Ens ho va dir en Carles Sentís, aleshores
president de l’Associació. |
| |
| Va ser l’època de la vaga
de premsa i de la primera manifestació autoritzada
des del 1939... |
| Sí, recordo una pancarta
que deia: «Som periodistes, no confidents».
I és que, en alguns casos, la policia s’aprofitava.
Li deia al periodista: «va, coño, cuéntame,
¿qué más sabes de ésto?».
Utilitzaven els periodistes com a font d’informació,
quan el periodista ha de respectar el secret professional. |
| |
|
|
| «Huertas aglutinava
els ‘huertamaros’,
un grup de gent jove i queixosa de la situació,
però ho feia des del propi diari, El Correo
Catalán» |
|
|
| |
Al final, el Grup va arribar a
assolir el poder dins l’Associació. Vostè
en va ser
el president... |
| Sí. Ens presentàvem
a les eleccions. Al principi ens fotien unes pallisses
terribles, eh? Quan vam arribar al poder, teníem
com a patrimoni la Hoja del Lunes. La resta de
diaris no surtien els dilluns, així que es guanyaven
molts diners. Podien entregar un lot per Nadal, amb un
pernil. Nosaltres ens el vam carregar. Vam invertir en
la casa del Col·legi. Vam fer patrimoni. Va costar
els seus diners. |
| |
| I, en tot aquest procés,
quin paper va jugar Huertas? |
| Huertas era membre del Grup,
però no hi va destacar. Crec que mai no va ser
de l’executiva... Ell era un periodista dur. Aglutinava
els «huertamaros», un grup de gent jove, queixosa
de la situació, però ho feia des del propi
diari, El Correo Catalán, no pas des de
l’Associació. |
| |
| Després de la mort de Franco
i l’alliberament de Huertas, el Grup es va desintegrar.
Per què? |
| Perquè ja hi havia llibertat
per a què cadascú s’apuntés a on
volgués. Si et senties comunista, anaves al PSUC.
Si et senties socialista, al PSC. El Grup ja no tenia
sentit. Tot i que no tothom estava d’acord en que desaparegués.
No sé si en Huertas hi estava d’acord. Jo sí
que hi estava. |
