.: Josep Maria Huertas Claveria :.

Huertas i els barris

Andrés Naya:
«L’Ajuntament el volia més aviat poc»

Néstor Bogajo
Miriam Gifre

Andrés Naya forma part del Consell de direcció de La Veu del Carrer, publicació local barcelonina en la qual Huertas col·laborà des de la seva creació, al 1991, fins al moment de la seva mort. També fou vicepresident de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona, la FAVB, des d’on visqué de prop l’activisme de Huertas en defensa dels barris de la ciutat. Sempre que sorgeix l’ocasió, recorda que Huertas «mai deia que no».

A la universitat s’estudia a Huertas com a paradigma del periodisme de barri...

Huertas és un símbol d’un tipus de periodisme que, desgraciadament, està desapareixent. Un periodisme que entenia que la notícia s’ha d’explicar a partir del què es veu. Que és necessari recórrer els barris, parlar amb els interlocutors, amb els afectats. Que s’ha d’estar, en definitiva, on es construeix la notícia per a donar veu a qui no la té. I no n’hi ha prou amb explicar el què succeix: també cal explicar per què succeeix, aportant així els suficients elements de judici. Això va crear escola. Els anys 80, a Barcelona, hi havia una sèrie de periodistes que seguien aquesta filosofia. Gent com Jaume Fabre, Eugenio Madueño, Maria Favà, Juanjo Caballero...

Quins problemes urbans li preocupaven més?

A Huertas li cridava l’atenció tot el que afectava d’una manera directa al veïnat. I li atreien, sobretot, els problemes dels sectors més deprimits, més colpejats de la societat. Huertas, que era un especialista de la Barcelona dels barris, era també, i sobretot, un superespecialista en la Barcelona perifèrica, la dels barris dels treballadors. Era molt sensible a les desigualtats i a la injustícia i això a la ciutat es concreta en les barriades, en els districtes. Tanmateix, ell abordava aquests assumptes sense abandonar el concepte de ciutat-global, de ciutat-comunitat, que també va defensar en molts dels seus llibres.

«Huertas és un símbol d’un tipus de periodisme que, desgraciadament,
està desapareixent. És necessari recórrer els barris»

De tota la producció de Huertas, recorda algun treball que destaqués per la seva repercussió?

Molts. Per exemple, en un dels seus llibres, va donar a conèixer que Ciutat Meridiana, un barri on viuen unes 15.000 o 20.000 persones, es va construir en uns terrenys considerats no aptes per a acollir un cementiri. Hi havia massa humitat pels morts però no pels vius. Així que s’hi van construir cases per a 18.000 persones, unes cases que al cap de dos mesos estaven plenes d’esquerdes i taques d’humitat. La immobiliària que va fer aquell barri estava presidida per Juan Antonio Samaranch, un dels popes de la Barcelona franquista i després de la Barcelona olímpica. Huertas sempre arribava al fons de la qüestió. No tenia pèls a la llengua.

I sovint li va tocar fer-ho sota el jou de la censura...

Si. Després de Paco Candel, Huertas va ser de les persones més censurades. Tant per les empreses com per les institucions. La seva història de Nou Barris es va passar un any sencer en un calaix. No es publicava perquè era massa dura i donava massa protagonisme a la lluita de la gent per aconseguir certes millores. Al final, l’Ajuntament li va permetre publicar-la si afegia un capítol més, amb fotografies de les millores fetes pel consistori. Una cosa una mica infantil i trista. Primer no volia publicar-la, però després em deia: «Andrés, m’ha costat molt treball escriure-la i no hi ha cap altre llibre que globalitzi la història del barri». Per això la va publicar.

«Ara, ni hi ha temps ni s’estimula
la pràctica d’un periodisme actiu. S’informa segons el que expliquen
els gabinets de premsa. La notícia
no es contrasta, no es treballa»

Com era la relació entre Huertas i l’Ajuntament de Barcelona?

Huertas no amagava que sentia el socialisme. Fins i tot va militar en el PSC. Però, a l’hora de la veritat, sempre acabava dient el què pensava. A l’Ajuntament el volien més aviat poc. No era sant de la seva devoció. I és que Huertas no és només el Huertas de l’antifranquisme, és també el Huertas crític amb l’Ajuntament democràtic. Li va cantar les quaranta a tots els alcaldes. No es prestava a escriure llibres d’agitació o propaganda electoral. Ell feia el seu llibre, l’assumia i el signava. Per això, de vegades, els seus treballs sorprenen. Dius: «ho edita l’Ajuntament i li està donant canya!». D’una manera equilibrada, raonable, sí. Però sempre dient el què pensava.

Parlem de La Veu del Carrer. Què destacaria de la tasca de Huertas a la publicació?

Quan li vam proposar recuperar un espai per a la crítica, Huertas es va enamorar de la publicació. La seva presència va ser constant al llarg de 15 anys, no només amb els seus articles, sinó també amb el seu suport, les seves orientacions per a abordar certs temes, els seus contactes... A més a més, Huertas no només col·laborava en tot el què li demanaves, sinó que, moltes vegades, era ell qui prenia la iniciativa. No va ser un col·laborador més. Ell valorava molt La Veu del Carrer. Valorava realment la premsa de barri, la premsa pobra. Tenia una de les col·leccions més completes de premsa de barri de Barcelona.

Actualment quin és l’estat de salut d’aquesta premsa de barri barcelonina?

No té la força que tenia als anys 80. La premsa és l’expressió del moviment veïnal i avui aquest és més desigual. A Barcelona hi ha 100 associacions i 70 tenen una publicació estable. Solen ser publicacions de barri, butlletins. No és una premsa que analitzi, que doni perspectives, que plantegi protestes, que defensi plans, que s’enfronti a agressions, a mobings o a certes pràctiques polítiques nefastes. Es limita a complir el seu paper informatiu, de convocatòria. De totes aquestes publicacions, hi ha mitja dotzena que sí es pregunten el perquè de les coses. I hi ha dues o tres que tracten tota aquesta informació des d’un punt de vista de ciutat, global.

«Davant la crisi, Huertas
estaria interessat en els sectors
que s’enduran la pitjor part»

En els mitjans generalistes la informació local tampoc no es tracta com abans...

Ara, ni hi ha temps ni s’estimula la pràctica d’un periodisme actiu. S’informa segons el que expliquen els gabinets de premsa. La notícia no es contrasta, no es treballa. Per exemple, quan s’inauguri la nova Plaça de Las Arenas, a la Plaça Espanya, s’informarà en funció del que difongui l’Ajuntament o la constructora. El periodista no anirà allà i no veurà que al costat del centre han construït un bloc de pisos que enterra en vida a una sèrie de veïns. La notícia es limitarà a exposar que la nova Plaça de Las Arenas tindrà tants metres quadrats, tantes botigues, tantes dependències... No explicarà tampoc com repercuteix el projecte en la barriada i en els veïns.

La relació entre Huertas i la realitat dels barris anava més enllà de lo
professional, oi?

Huertas, al seu barri, el Poblenou, era un veí molt actiu. Va ser fundador de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou, de l’Arxiu Històric i d’una cooperativa anomenada Flor de Maig. Ell entenia que els barris havien de ser actius. Que els seus habitants no havien de limitar-se a viure en les seves cases o ara, en democràcia, a anar a votar cada quatre anys. Els veïns, segons Huertas, havien d’intervenir en la construcció de la ciutat. Últimament feia classes de català a immigrants en una experiència també de barri.

Dels problemes que avui pateix la ciutat, quins amoïnarien més a Huertas?

Crec que estaria treballant en els temes més nous. Ara, per exemple, davant la crisi –que ningú sap per què ve ni quant durarà– Huertas estaria interessat en els sectors que s’enduran la pitjor part. També estaria molt preocupat pel projecte «Barça 2000», amb el qual es pretén seguir especulant. O li preocuparien coses com que no s’uneixin els dos tramvies a Glòries. Que quedin separats per qüestions purament tècniques. Avui Huertas treballaria en els temes de sempre, atenent, això sí, als problemes dels més desafavorits.