Neix el 1961 com a fulletó del bisbat de Vic destinat als joves que feien el servei militar. En un principi apareix bilingüe, però coincidint al amb la Llei de Premsa del 66 passarà a editar-se íntegrament en català. Fruit de la mateixa Llei Fraga el 1968 es fa càrrec de la publicació Josep Maria Huertas Clavería.

És en l’època de Huertas on Oriflama viu la seva millor època, amb un augment d’exemplars important. A partir de l’any 1970, el bisbat de Vic deixa de donar suport econòmic a la revista pel caràcter progressista que Huertas dóna a la publicació, amb textos que portaran als col·laboradors d’Oriflama a fer front a nombrosos expedients amb sancions econòmiques molt elevades.

Un any més tard entren a Oriflama persones properes a Jordi Pujol, quan Huertas ja no figura com a director per una amenaça de tancament del Ministeri. És llavors quan la gestió econòmica de la publicació passa a mans de gent d’Unió Democràtica de Catalunya (UDC), que provoca nous enfrontaments entre la redacció i els gestors econòmics. Aquest fet porta a la dimissió de molts dels importants col·laboradors de la revista, i es fa pressió per a que la cúpula directiva, amb Huertas, Jaume Fabre i Joan Prada al capdavant dimiteixi. No sortiran d’Oriflama fins el 1974, quan són acomiadats, tot i que Oriflama ja treu 16.000 exemplars al carrer.

La revista, a partir d’aquell moment, adquireix de forma progressiva un tarannà de revista juvenil cada cop més propera a UDC. La voluntat de convertir Oriflama en una revista setmanal fracassa el 1976, amb nombroses pèrdues, en un moment on s’havia convertit en la segona revista de Catalunya. L’últim número és de 17 de desembre de 1977, quan la tirada ja s’havia reduït per sota dels 8.000 exemplars.