La revista Cuadernos para el diálogo va suposar una oposició al franquisme des d’una perspectiva social i cultural. Va nèixer com a projecte polític de Joaquin Ruiz-Giménez, procurador de les corts franquistes en el moment de crear Cuadernos, ministre de Franco al Ministeri d’Educació Nacional i col·laborador a l’Institut de Cultura Hispànica. L’1 de setembre de 1962, Ruiz-Giménez va signar la sol·licitud d’autorització per publicar una revista de periodicitat mensual sobre “temes religiosos, socials, culturals i pedagògics, econòmics, jurídics, polítics i científics” amb el repte d’establir un diàleg entre diferents sectors de la societat tractant els temes més vius d’aquell moment històric. El 20 de setembre d’aquell any va rebre el vist-i-plau de la Direcció General de Premsa. Prenia el nom de “Cuadernos” per evitar una aparença excessivament formal i el nom de “diálogo” perquè era suficientment ambigu per referir-se a la democràcia.

El primer número de Cuadernos es va produir a l’octubre de 1963. Es caracteritzava pels articles de reflexió teòrica, que ja deixaven entreveure tímides queixes al règim franquista, que expedientava i censurava articles publicats per Cuadernos.

Com a redactors i col·laboradors fixes es donava una nòmina que incloïa propagandistes catòlics i intel·lectuals falangistes, sobretot al naixement de la publicació, també democratacristians i socialistes, com per exemple Tierno Galvan, a la segona etapa, amb la mort del dictador Franco coincidint també amb la conversió de la revista mensual en un setmanari.

La periodicitat setmanal de Cuadernos imposava professionalitzar la redacció i un canvi al llenguatge i a l’estil, més atractiu pels lectors. En aquesta nova etapa, la direcció estava ocupada per Pedro Altares, la subdirecció per Eduardo Barrenechea i la redacció estava composada per noms com Vicente Verdú, Soledad Gallego Díaz o Enrique Bustamante, entre d’altres.

Cuadernos para el diálogo va deixar d’editar-se a la tardor de 1978, després de fortes crisis econòmiques de les que no es va poder recuperar al no saber adaptar-se al nou estil àgil creat per les noves “newsmagazines”, la cultura militant i progressista estava entrant en crisi.