Com i quan va conèixer a Josep Pernau?
 Jo vaig conèixer en Pernau a l’Escola Oficial de Periodisme. Era de la segona promoció, i vaig ser company de classe de Josep Maria Sòria. En Pernau era professor de compaginació i redacció periodística, i era una mica més jove que la majoria dels professor, a més, era redactor en cap de Telexpress, un diari de format innovador, a l’estil d’algun mitjà francès.  De seguida em va caure bé, hi havia cert feeling i era dels professors més estimats i quan vaig acabar la carrera vaig començar a ser professor de pràctiques gràcies a la seva influència. A més, a mi m’agradava molt la compaginació, i en Pernau era dels pocs interlocutors que tenia sobre aquest tema.

Havia sentit a parlar de Pernau abans de la EOP?
Jo no tenia cap contacte amb el mon de la premsa, només que a casa meva es llegien molts diaris. Jo gastava la meva setmanada comprant diaris esportius i premsa general, però no sabia qui era Josep Pernau. Gracies a en Pernau vaig veure com eren els periodistes. Ell encisava els joves perquè era molt directe i molt franc. Una persona molt preocupada per la deontologia, la credibilitat, ser honest, i això, i que era d’esquerres, encara que no ho deia obertament, era el que feia que fos una figura referencial.

Com és Josep Pernau? 
Era un home molt divertit, d’una memòria prodigiosa. El fet de tenir una bona memòria és un tret comú dels gran periodistes que he conegut. Vaig tenir l’oportunitat de passar molta estona amb ell mentre esperàvem que sortís el diari d’impremta. Allà vaig conèixer el Pernau que explicava anècdotes, el que feia reflexions, el de la mala llet quan s’havia d’enfrontar amb el censor. Es sentia una mica com el cap de colla. també era admirat per la seva integritat i senzillesa. Amb el seu sentit pagesot, era un gran provocador. Sabia crear equip i feia que els qui treballàvem amb ell tinguéssim la sensació de treballar en equip, amb complicitat i col·laboració.

Va tenir problemes per la seva militància al Grup Democràtic de Periodistes?
Quan es va apropar la mort d’en Franco. Era públic que era un desafecte al règim i vam començar a tenir problemes de seguretat, amenaces. De vegades l’acompanyàvem a casa seva perque hi van haver pallisses a periodistes. El món franquista coneixia que Pernau era un desafecte al règim, un pervertidor ideològic. El Brusi, no obstant, era un diari on hi tenien cabuda des de falangistes fins sindicalistes, hi havia obsessió per allò del diari d’ampli espectre.
Ara n’hi ha molts de periodistes que diuen que van ser grans lluitadors antifranquistes, però jo recordo perfectament que feien a aquella època i en Pernau era un dels pocs que lluitava de veritat contra el franquisme. No ens hem d’avergonyir de tot el que varem fer al Brusi.

Sap per què  Pernau no va voler treballar mai al grup Godó?
Jo crec que Pernau va estar vetat per entrar a Godó. Quan va tenir problemes reals de feina en dues o tres ocasions, mai no va tenir la oportunitat de treballar a La Vanguardia. Jo mateix vaig rebre una trucada per entrar als esports a La Vanguardia quan vaig deixar el Brusi, però després em van tornar a trucar per dir-me que no, que havia rebut ordres de no contractar-me. Això demostra que hi havien llistes negres de periodistes.

Em pot citar virtuts i defectes de Pernau?
És un bon home. Una persona directe, accessible i seriós. Una persona recta i amb sentit de la responsabilitat, fet que queda demostrat amb el seu interès per la deontologia. Sempre ha reconegut els drets, però sense fer la trampa d’oblidar-se dels deures. A més de tot això, ha estat una persona que ha treballat molt, molt constant, amb gran capacitat de lideratge i amb una bona ploma. Es una bona persona, un gran periodista i un bon mestre. Una persona d’una rectitud essencial que traspuava joc net.
Com a defectes, doncs que com a bon camperol de Lleida, és molt tossut. Té una manca del sentit pràctic en molts aspectes i prioritza la sortida del diari per sobre dels problemes que puguin sorgir dins la redacció. També té una manca de dosificació que l’ha pogut fer cremar-se quan lluitava contra els poders fàctics i econòmics al final del franquisme. També fumava molt.

Pujar