Josep Pernau i Riu neix a Lleida el 26 de desembre de1930. Fill d’un farmacèutic, la seva infantesa i adolescència es veuen marcades per la Guerra Civil espanyola i la postguerra.Després de perdre el pare en els bombardeig de l‘any 1937 a Lleida, passa la major part de la Guerra Civil i moltes temporades d’adolescència a Arbeca (Les Garrigues), poble d’on és originària la seva família.

El 1941 ingressa als maristes de Lleida on cursa el batxillerat i el 1945 estudia Magisteri a la Normal de Lleida. Després de dos anys exercint de mestre per pobles del Pirineu, el 1952 decideix traslladar-se a Barcelona per estudiar periodisme a la recentment inaugurada Escuela Oficial de Periodismo, on formarà part de la primera promoció. Mentre estudia, comença a treballar pel Correo Catalán –diari carlí i d’orientació catòlica conegut com el “diari dels capellans”- de la mà d’un dels professors de l’Escola, Andreu Rosselló. S’encarrega de la secció d’entrevistes Vis a Vis i durant sis mesos publica una entrevista diària. Col·labora també al setmanari El Español i durant l’any que passa estudiant a Madrid (1954) continua col·laborant al Correo enviant una crònica diària. Al tornar segueix al Correo encarregant-se de la informació local i fins el 1957 compagina la feina al diari amb altres feines dins de publicacions del mateix grup: el setmanari El paseo, la revista infantil El paseo infantil i El diario de la Feria, dedicat a la fira de mostres. També col·labora a La revista ilustrada.

Al Correo es fa càrrec de la secció de crítica municipal anomenada Crónica de Barcelona, en un moment què la censura franquista només permetia, com ell mateix explica, “un periodisme d’estar per casa i curt de volada”.

L’arribada de nous empresaris al Correo, sobretot de la indústria cotonera significa el progressiu canvi del diari cap a posicions més progressistes.

El 1963 és nomenat cap d’informació local del diari i el 1962 rebutja una oferta econòmicament superior de La Vanguardia que en aquell moment dirigia Manuel Aznar, avi de l’expresident del Govern. El 1964 deixa el Correo per passar a formar part, com a redactor en cap, del flamant Tele / eXpres, diari del què Pernau n’ideà el nom. Entre 1964 i 1974 exerceix també com a professor de tipografia i arts gràfiques a l’Escola de Periodisme de l’Església, dominada per un ambient identificat amb els sectors més d’esquerres i catalanistes de l’Església, i és un dels fundadors del Grup Democràtic de Periodistes, el 1966.

El 1968 deixa el Tele / eXpres per assumir la direcció del Diario femenino, una decisió que posteriorment considera com un error pel poc èxit de la iniciativa. El novembre de 1969 s’incorpora com a redactor en cap al Diari de Barcelona, passant a la subdirecció l’any 1973 i a la direcció l’estiu del 1974. Son anys en els que a més d’haver de fer els habituals jocs d’equilibris per intentar exercir el periodisme per les escletxes de llibertat que permetia la Llei de Premsa del 66, ha d’afrontar les pressions i amenaces dels sectors més reaccionaris i immobilistes del franquisme. El febrer de 1977 és cessat com a director.

Durant els anys de la transició, Pernau és president de l' Associació de Premsa, i  del 1978 al 81 presideix la FAPE, la Federació d’Associacions Premsa.

La primavera del 77 és nomenat director de la revista Destino, càrrec que ocuparà durant un any, i el 1978 assumeix la direcció del setmanari Mundo i de Mundo Diario, rotatiu del mateix grup, fins que el diari fa fallida, l’any 1980. El setembre d’aquest mateix any, i després de 26 anys dedicats al periodisme de gestió durant els quals coneix de primera mà els delicats equilibris entre l’ofici i l’empresa periodística, “torna a la ploma”, en paraules seves, i passa a El Periódico de Catalunya on publica la seva columna d’opinió diària, irònicament titulada Opus Mei. La ironia, aquest recurs tan freqüent en el seu estil, serà un dels trets característics d’una columna que esdevé un clàssic del periodisme català i des de la qual Pernau analitza amb el seu característic to personal i rigorós des dels temes més propers i quotidians fins als grans esdeveniments d’àmbit internacional. . També col·laborarà escrivint editorials i conreant excepcionalment la crònica, sobretot en episodis polítics i històrics puntuals.

L’any 1986, dirigeix el seu primer treball televisiu en un documental commemoratiu dels 50 anys de l’esclat de la Guerra Civil. A Los niños del 36, una sèrie de tres capítols emesos per TVE, diverses personalitats aborden els seus records de la infantesa durant la Guerra Civil.

El 1989 emprèn un viatge pels països de l’antic Pacte de Varsòvia en plena caiguda del comunisme dels quals neix la sèrie de 27 cròniques publicades a El Periódico sota el títol de Primavera en el Este que li valdrien l’any 1991 els premis Ortega i Gasset i el Ciutat de Barcelona. 

L’activitat de Pernau a El Periódico només es veu interrompuda el 1987 quan assumeix la direcció del Diari de Barcelona en català, una iniciativa comercialment fallida. Entre 1991 i 1997 és degà del Col·legi de periodistes, període durant el qual s’aprova el Codi Deontològic, endegat per l’anterior junta presidida per Carles Sentís.

Durant els darrers anys ha rebut diversos premis i reconeixements com el Premi Josep Maria Lladó a la llibertat d’expressió l’any 2002, la Creu de Sant Jordi de mans del president Pasqual Maragall el 2005 o el Premi Internacional Manuel Vázquez Montalbán 2006, convocat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, en la categoria de Periodisme cultural i polític.

El maig de 2002 es jubila a l’edat de 71 anys, tot i que manté la seva columna diària a El Periódico, que ja supera les 5.000 edicions i que continua una trajectòria caracteritzada per haver estat un professional de la informació digne de la definició que ell mateix fa del periodista: una persona amb curiositat per tot el que passa i amb vocació d’explicar-ho.

Pujar