|
No es pot entendre l’aparició de El
Periódico de Catalunya sense l’existència
de la revista Interviú, fundada l’any
1976 per Antonio Asensio. Aquesta publicació va ser
la primera pedra del que avui és el Grupo Zeta i el
seu èxit econòmic va permetre Asensio posar
en marxa un projecte de diari, El Periódico,
que veuria la llum el 26 d’octubre de 1978, encapçalat
pel jove director Antonio Franco.
La idea d’Asensio i Franco era fer un
diari d’esquerres, proper al ciutadà, evitant
l’elitisme intel·lectual d’alguns ‘progres’
de l’època. Calia fer una publicació dirigida
a aquelles persones que normalment no llegien diaris, trobar
formes populars per fer un diari convencional. Per això
es va pensar des del primer moment en un disseny àgil,
donant molta importància al primer nivell de lectura
i procurant dividir la informació en diverses peces
complementàries.
Durant els anys següents, el color s’aniria
estenent a totes les seccions del diari fins al punt que El
Periódico va ser el primer diari català íntegrament
en color.També es va pensar que un diari popular havia
de ser útil, per això El Periódico va
ser dels primers diaris en tenir cartellera gratuïta i
incloure una agenda del dia. La vessant popular del diari es
completava amb àmplies seccions d’esports i espectacles
i amb el ‘tema del dia’ que, amb el temps ha esdevingut
marca de la casa. El ‘tema del dia’ permet situar
sempre la informació més rellevant a les primeres
planes, amb independència de la temàtica. L’extensió del
diari a mitjans de la dècada dels 80 anava de les 50
a les 65 planes aproximadament.El Periódico de Catalunya va
ser un èxit editorial des del primer moment i no va
trigar en convertir-se en un referent de la premsa d’esquerres
catalana, sector que més tard arribaria pràcticament
a monopolitzar després de la desaparició d’altres
diaris progressistes.
Antonio Franco va ser director fins el 1982,
any en que va ser substituït per Ginés Vivancos.
El 1985, Vivancos va deixar el càrrec que va ser ocupat
per Enrique Arias-Vega. Antonio Franco va tornar a la direcció el
1988 i s’hi va mantenir fins el 2006. El director actual és
Rafael Nadal.
Opus Mei, l’herència
que ens explica Josep Pernau
Josep Pernau va iniciar els seus articles
a El Periódico el dia 2 de setembre de 1980 i encara
continuen. I amb ells, un seguit de relats sobre temàtiques
ben diverses. Un repàs a la història, a l’actualitat,
a camps metafòrics, o a fets en altre moment inimaginables.
Dia a dia, la columna de l’Opus Mei
es vesteix de gal·la
per aparèixer davant els lectors amb un somriure de
costat, irònic. Descrivint històries, situant-les
en el seu context, en el que l’ha vist sempre en Josep
Pernau. Res no escapa a les crítiques (sempre tan ben
esmentades, vinculades, estrictes, difuminades...) del periodista
català. És l’herència de la lluita
que explicàvem al principi, les ànsies de llibertat
d’expressió i de democràcia periodística
i informativa. L’explosió del saber fer, i de
no amagar-se. I tanmateix, fer-ho d’una manera simpàtica.
És per això que Josep Pernau
planteja en l’actualitat una
crítica a uns anys que tot i voler ofegar el periodisme,
no van poder fer-ho amb els periodistes (alguns periodistes!).
I tot ho aplegà diàriament
i des de fa 27 anys a la columna Opus Mei d’El Periódico,
entre d’altres publicacions i llibres de les que el periodista
ens deixa gaudir.
|
