La presència
de Josep Pernau a les files del Diario de Barcelona comença
el mes de novembre de 1969 i s'allarga fins a febrer de
1977, quan va ser cessat com a director del diari. El format
del Diario de Barcelona durant aquells anys és berliner
i el número de pàgines que publicava cada dia rondava les
30. Tot i això, els caps de setmana o els dies que havia
passat algun esdeveniment molt important la xifra augmentava
notablement, arribant a 50 pàgines.
Pel que fa a la portada, el Diario de
Barcelona presenta una peculiaritat: n'edita dues enlloc
d'una. La primera es destina a les fotografies del dia (portada
exclusivament gràfica amb la tècnica del gravat al
buit) mentre la segona era una portada clàssica, on apareixien
les notícies del dia acompanyades d'alguna fotografia. A
més a més, a partir del 20 de març de 1974 a la portada
fotogràfica es va incloure la secció El Delantal del Brusi.
Els temes principals que tracta Diari
de Barcelona eren: política, notícies socials/populars,
successos i esports. El diari també va servir com a plataforma
de debat sobre aspectes de la societat concretes, com quan
fa una campanya molt intensa en la qual es discuteix si
s'ha de prohibir la boxa. Entre 1969 i 1977 es mantenen
en plantilla un grapat de periodistes que escriuen molt
sovint, però hi ha incorporacions i baixes. Alguns dels
més destacats són: Joaquín Gironella, Salvador Alsius, J.
Faulí, Armando de Miguel, i José Pernau.
Pel
que fa als directors del diari entre aquests anys,
José Tarín-Iglesias el va dirigir la primera època,
fins el 1974. Aquest mateix any Josep Pernau el va rellevar
en el càrrec fins al febrer de 1977, moment en el que és cessat.
El paper de Josep Pernau a Diario de Barcelona entre 1969
i 1977 és molt rellevant, sobretot de 1974 a 1977, quan assumeix
la direcció. En aquests anys coincideix amb una molt bona
plantilla, formada pels redactors més destacables de l'època.
Als inicis només escriu setmanalment a la secció anomenada
ÓPTICA 70. Els temes que centraven aquesta secció eren molt
variats. Pernau, mitjançant la ironia, criticava molts aspectes
de la societat espanyola de l'època així com a líders polítics
internacionals. En aquest sentit, els lectors no estaven acostumats
a trobar articles tant crítics, i Diario de Barcelona es converteix
en un dels diaris més transgressors del moment.
La línia política
de Pernau és força progressista, ja que mitjançant la crítica
social ataca al règim, però de manera indirecta. Poc a poc
adquireix més poder dins del mateix diari, i el 1973 substitueix
a José Tarín-Iglesias. A partir d'aquest moment Pernau duu
a terme les tasques típiques de director, però a més escriu
molt sovint a la portada, en la secció anomenada El delantal
del Brusi. Així doncs, podem constatar una evolució tant
del poder que el periodista va anar adquirint amb el pas
dels anys dins del diari així com l'enfortiment del seu
discurs en contra del règim franquista.
