El primer número de la revista Destino apareix el 7 de març de 1937, a Burgos, la capital de l’Espanya sublevada el 18 de juliol de 1936. La publicació neix de la voluntat de dos catalans exiliats a territori nacional per raons polítiques: José María Fontana Tarrats i Xavier de Salas. En els primers números, Destino tenia vuit planes, redactades majoritàriament pels dos fundadors. L’editava La Delegación de Prensa y Propaganda de la Falange Territorial de Cataluña i pretenia aglutinar els catalans fugitius del territori republicà.

Del número 35 fins al 99 el seu director va ser Ignacio Agustí. Durant aquesta primera època va tenir col·laboradors tan destacats com Eugenio d’Ors, Martí de Riquer, Juan Beneyto, Gonzalo Torrente Ballester, Alvaro Cunqueiro o Santiago Nadal.

La segona època de Destino s’inicia amb l’arribada de les tropes franquistes a Barcelona, que coincideix amb el número 101 de la publicació. A partir de llavors s’edita sempre a Barcelona i augmenta el número de pàgines fins a setze. Els pilars de la revista passen a ser Ignació Agustí i Josep Vergés.

A partir de 1940, amb un tiratge de més de 15.000 exemplars, es produeix una “desfalengització” progressiva de la revista, fet que provoca que li siguin censurats alguns articles. Com a represàlia a aquesta obertura, la publicació va ser objecte d’un atac a la redacció per part dels falangistes i el col·laborador Santiago Nadal empresonat durant dues setmanes per escriure un article contrari al revanxisme de la postguerra. El 24 de febrer del mateix any, Josep Pla escriu el primer article a la revista, que no abandonarà fins a finals dels anys 70.

L’entrada de Godó en la participació accionarial, el 1942, va contribuir a la independència que anava adquirint la revista respecte a les raons polítiques que van motivar la seva aparició.

Després d’alguns canvis en el disseny, el 1954 arriba als 22.000 exemplars. Tres anys després Ignacio Agustí ven el seu paquet d’accions a Josep Vergés, que es converteix en el principal accionista (el 1962 les hi vendrà el comte de Godó i esdevindrà l’únic propietari). D’aquesta manera, Agustí deixa la direcció i Vergés, aconsellat per Josep Pla, hi col·loca Néstor Luján.

Als anys 60, l’entrada dels joves Terenci Moix, Baltasar Porcel, Sergio Vilar i Jimenez de Parga, entre d’altres, confirma la consolidació de Destino com una revista culta i crítica amb el franquisme. Alhora, la tirada d’exemplars continua augmentant fins al febrer de 1968, any en què la publicació arriba al punt més àlgid de difusió amb 47.000 exemplars. L’any 1971 s’introdueix el color al conjunt de la revista.

El 1974, el banquer i futur president de la Generalitat Jordi Pujol compra la revista a Josep Vergés per uns 40 milions de pessetes Llavors, un jove Baltasar Porcel, sense carnet de periodista, es farà càrrec de la direcció de Destino.

El 5 de maig de 1977, dos anys després de la mort de Franco, Josep Pernau relleva en el càrrec a Baltasar Porcel, però no pot fer res per evitar el descens de vendes i la crisi que pateix la redacció, molt desconcertada. Pernau va escriure de manera continuada durant dos mesos seguits. Després apareixen articles seus de manera irregular (potser publica una setmana i n'està dues sense fer-ho). Els seus articles van en la línea editorial de la revista durant aquells anys i parlen sobre l’actualitat passada pel filtre del seu punt de vista. L’última col·laboració apareix en el darrer número de l’any 1977.
El 1978 Pujol ven Destino a l’Editorial Mencheta, cosa que motiva que Pernau abandoni la revista. Jordi Domenech és nomenat director. A partir d’aquí, la decadència s’accentua fins que el 2 de juliol de 1980 en surt l’últim número, amb una tirada de poc més de 15.000 exemplars.

Pujar