Homenatge en el Centenari de la mort de Valentí Almirall i Llozer (1841-1904) Biografia
Valentí Almirall i Llozer va néixer el 8 de març de 1841, a la ciutat de Barcelona, on morí el 20 de juny de 1904. Era membre d'una família del patriciat barceloní vinculada a l'advocacia, el clergat i la noblesa. Almirall coneixia perfectament els seus orígens socials i reaccionà, conscientment, contra els que haurien d'haver estat els seus interessos de classe, donat que al llarg de la seva vida fou un liberal progressista força coherent amb la seva ideologia.
La bona situació socioeconòmica familiar i la capacitat d'aprenentatge li permeteren adquirir un volum de coneixements superior al de la mitjana del seus coetanis. Era un poliglot que dominava tant el grec i el llatí clàssics com el francès, l'anglès, l'italià i l'alemany. Tenia bons fonaments de matemàtiques, de dibuix artístic i de música. Es llicencià en Dret el 1863 i exercí d'advocat de manera discontinua.
A l'àmbit cultural, estigué vinculat a la vessant progressista de la Renaixença, a través del seu lligam amb el moviment dels humoristes barcelonins, mal anomenats "xarons" (paraula que identifica els bromistes de mal gust i mancats d'art). També participà en la gènesi i en la consolidació del teatre modern i de la premsa escrita en català, on assolí la fita de dirigir el Diari Català (1879-1881), el primer diari polític escrit en català, des d'on impulsà la convocatòria del primer Congrés Catalanista (1880). Finalment, va ser un dels introductors de les tesis positivoevolucionistes a Catalunya, durant els inicis de la Restauració, i el seu projecte ideològic es trobava vinculat els orígens del moviment modernista català.
A l'àmbit polític, entre 1868 i 1881, milità en el Partit Republicà Democràtic Federal (PRDF) on era el principal dirigent dels federals intransigents provincialistes barcelonins, un grup minoritari dins del republicanisme federal de la capital catalana, que es vertebrava al voltant d'un club polític, el Club dels Federalistes (1868-1869), i d'un diari, El Estado Catalán (1869-1870 i 1873).
Els federals intransigents barcelonins es caracteritzaven pel seu idealisme, ja que pensaven que les idees estaven per sobre de les persones, pel seu dogmatisme, donat que posaven el seu projecte per sobre de qualsevol tàctica política, i pel seu maximalisme, tal com reflectia el seu lema "o tot o res". Tot plegat, feia que no acceptessin cap pacte que impliqués alguna minva del seu projecte polític i ideològic, plantejament que dificultava la concreció pràctica dels seus objectius polítics. Volien transformar el sistema polític espanyol, centralista i uniformitzador, en un de federal, descentralitzat i respectuós amb la diversitat cultural espanyola, amb una revolució federal des de baix, sorgida de la iniciativa de les classes populars; una revolució federal que, segons la terminologia del mateix Almirall, implicaria la divisió de la sobirania espanyola entre les regions històriques i el govern de la federació.
Almirall i els seus partidaris trencaren la seva vinculació amb el republicanisme federal espanyol quan Estanislau Figueras i Pi i Margall es disputaven la direcció del partit, el 1881. La polèmica entre els dos expresidents de la primera República d'orígens catalans posà de manifest l'existència de profundes divergències entre Pi i Almirall. Aquest, des de les pàgines del Diari Català, havia començat a formular un projecte polític i doctrinal que anomenem federalcatalanista, perquè es centrava en la realitat catalana, alhora que pretenia transformar Espanya en un Estat compost que retornés l'autogovern a Catalunya i n'acceptés la realitat diferenciada des d'un ideari fonamentat en el federalisme asimètric. Almirall i els seus partidaris es trobaren en la dicotomia de transformar-se en una tendència dintre del republicanisme federal espanyol, subsidiària del projecte pimargallià, o intentar polititzar el catalanisme. Elegiren aquesta opció amb la constitució del Centre Català (1882-1894), la primera associació política catalanista que Almirall dirigí, directament o indirectament, entre 1882 i 1888.
El Centre Català de Barcelona sorgí com l'embrió d'un possible partit catalanista, tot i que inicialment, era una associació apolítica. No obstant, des de la seva constitució, començaren a elaborar un ideari per a polititzar-lo, a partir de la premissa bàsica del nacionalisme nord-americà "Amèrica pels americans", tot i que transformada en "Catalunya pels catalans". Des del Centre Català, impulsaren el trencament del catalanisme amb les formacions polítiques d'àmbit estatal, en el segon Congrés Catalanista (1883), alhora que Almirall dotava l'incipient moviment polític catalanista d'un escrit reivindicatiu, el Memorial de Greuges, el 1885, i d'un corpus doctrinal, Lo catalanisme, el 1886. En aquest període, Almirall ja no assumia els principis democràtics radicals que havia defensat durant el Sexenni. Evitava pronunciar-se en temes religiosos, malgrat ser lliurepensador. Impulsava un catalanisme polític, ideològicament plural i accidentalista en la forma de govern, tot i ser republicà, perquè pensava que l'obtenció de l'autogovern de Catalunya era més important que la transformació d'Espanya en una República democràtica, però centralitzada. El seu projecte de moviment catalanista era socialment interclassista, i buscava alternatives al parlamentarisme devaluat per la generalització del frau electoral i del caciquisme que predominaven durant el període de la Restauració. També va intentar que el sindicalisme català, radicalitzat per la influència dels anarquistes, optés per un model reformista inspirat en el sindicalisme anglès. No va poder convèncer, però, ni a la patronal ni els obrers dels avantatges del sindicalisme reformista.
Entre 1886 i 1887, semblava que el catalanisme polític i el Centre Català es consolidaven, malgrat l'oposició de pràcticament totes les formacions polítiques del període, de les diferents tendències internes del Centre i de l'inici de la davallada física d'Almirall. El 1887, dues candidatures es disputaren la direcció del Centre, s'imposà l'encapçalada per Almirall, però el sector dissident no va acceptar la derrota i va promoure l'escissió, tot creant la Lliga de Catalunya. La divisió del Centre Català implicà que el catalanisme entrés en un període convuls, en què la Lliga de Catalunya assolí gradualment l'hegemonia dins del moviment catalanista, i constituïren la Unió Catalanista, el 1891, per a coordinar les diferents associacions polítiques catalanistes, excepte el Centre. L'etapa d'enfrontament, però, finalitzà quan el Centre Català es dissolgué per a refundar-se amb el mateix nom i integrar-se a la Unió Catalanista, a principis de 1895. Tanmateix, el revulsiu que consolidà la politització del catalanisme va ser la pèrdua de les últimes colònies espanyoles el 1898. En aquest període, el catalanisme hegemònic era el de la Lliga Regionalista. Almirall pensava que el partit de Prat de la Riba era el continuador de la tendència que s'havia escindit del Centre i li havia impedit dur a terme el seu projecte polític i, en conseqüència, afirmava que la Lliga Regionalista era la darrera evolució del carlisme català, tot i que pacífic i desvinculat de la resta del moviment tradicionalista espanyol.
Almirall va passar de la plenitud política i intel·lectual el 1886, a la davallada física i a la marginació política en poc menys de dos anys. Els darrers anys de la seva vida es caracteritzaren per diversos problemes familiars, vinculats a la seva herència, i per un lent decaïment físic, polític i intel·lectual. No va escriure cap més llibre, ni dirigí cap altre periòdic. La seva activitat periodística, en la que havia estat un veritable mestre, quedà limitada a les col·laboracions amb L'Avenç, on no tractava de temes polítics, i els articles que publicava esporàdicament a la premsa republicana barcelonina. La frustració d'Almirall s'agreujava al sentir-se oblidat, abandonat, arraconat i marginat de la política catalana. De fet, no havia estat indulgent amb els seus enemics i aquests no ho van ser amb ell. No obstant, durant aquests anys, va impulsar la constitució de la Biblioteca Pública Arús i, el 1896, acceptà la presidència de l'Ateneu Barcelonès.
La mort d'Almirall no era ni molt menys inesperada, donat que era prou coneguda la fragilitat de la seva salut. Malgrat que era un personatge amb poca activitat pública, des de 1888, la major part de la premsa barcelonina informà de la seva mort, en alguns casos àmpliament, com El Diluvio, diari de gran tiratge a la capital catalana. En canvi, la major part de la premsa publicada a Madrid no va donar cap transcendència a la mort del primer dirigent del catalanisme polític. L'enterrament d'Almirall aplegà a un miler de persones i representants d'associacions, tant catalanistes com republicanofederals. Però no tingué el ressò ciutadà generat per la mort del doctor Bartomeu Robert, el primer president de la Lliga Regionalista, i d'en Jacint Verdaguer ambdues el 1902.
El projecte polític d'Almirall no es consolidà, perquè era massa catalanista per la major part dels republicans, massa republicà per la majoria dels catalanistes d'aquell període, massa radical per als conservadors i massa conservador per als radicals. Tanmateix, després de la seva mort, començà una disputa pel seu llegat ideològic: republicanofederals, republicans unitaris, la Lliga Regionalista, el mateix Prat de la Riba, Martí i Julià, els modernistes, els catalanistes radicals propers a l'independentisme, els conservadors i, més tard, Esquerra Republicana de Catalunya i, fins i tot, la Confederació Nacional del Treball, lloaren la trajectòria política i vital d'Almirall; una de les figures més importants de la Catalunya de la segona meitat del segle XIX, tant pel seu activisme cultural com per la importància política de qui va encapçalar, primer, el federalisme intransigent i, posteriorment, la primera etapa del catalanisme polític.
Josep Pich i Mitjana Historiador
Textos i il·lustracions