ENTREVISTA A LLUÍS BONET MOJICA
Periodista i col·laborador de la revista Siglo 20

Quina vessant política creu que tenia la revista?
La revista estava clarissimament orientada cap al PSUC i el partit comunista, pràcticament tothom qui treballava militava o era simpatitzant de PSUC, en Manolo també ho era. Per dissimular com a tapadera teniem un redactor que era de les classes benestants. Però que no et diré el nom.

Vostè va coneixer a Manuel Vazquez Montalban a la revista?
No jo ja el coneixia d´abans, de la universitat on vem estudiar junts. Ell ja publicava alguna cosa en una revista clandestina i ja escrivia molt.

Com era treballar amb la censura?
Havies d´anar almenys unes tres vegades a la setmana a portar el material que s´havia de publicar. Per la nostra part ja escribiem bastant coaccionats per segons que deiem, però el pal fort venia quan es portava el material, allà a vegades ens ahvien arribat a treure més de la meitat del text que havia de sortir, sobretot dels articles que provenien de Madrid, pertanyents a Nicolás Sartorius.

Per què creu que molts dels articles es deixaven publicar? (“El Nazi no ha muerto”, “La marcha triunfal de Tito”)
Bé, la majoria dels articles d´en Manuel Vázquez Montalbán tractaven de política internacional i en aquest sentit deixaven de tenir la mateixa importància que per contra, si podia tenir parlar de temes molt més propers. Es podien tractar temes exteriors de forma molt més extensa que no de temes interiors, però tampoc no hi havia llibertat en absolut per parlar-ne.

Creu que s´utilitzava el tema de la política exterior com a paral.lelisme per parlar de la política a Espanya? I d´on treia Manuel la informació per als seus articles?
Sense cap dubte era una forma de parlar de temes absolutament prohibits a Espanya i fins i tot de fer una certa propaganda, a la vegada s´aconseguia parlar i raonar sobre la propia dictadura tot escrivint sobre d´altres dictadures. En Manolo extreia la informació sobretot del diari “Le Monde” que es podia trobar de tant en tant als quioscos de la rambla quan no el retiraven o si aquest sistema no funcionava sempre arribava alguan publicació francesa o publicada a França i que arribava com podia fins a Barcelona, com llibres de Ruedo Ibérico. En algunes reunions i tal, aquí a plaça Catalunya al bar aquest famós, amb llibres d´una altra editorial fonamental, Ediciones del Fondo de Cultura Económica de Méxic que estava fet per exiliats, que arribaven sobretot llibres d´economia i d´història.

Afectava d´alguna manera a la redacció que pràcticament tothom qui treballava en aquella publicació hagués passat per la presò?
No en un principi, sempre calia estar més alerta per la més que provable vigilància. De totes maneres no era un fet molt inusual com et pots imaginar. En Manolo per exemple mai el vaig veure amb cap manifestació amb els grisos i tal, no es tractava de jugar-se-la, després de passar per la presò eres més sensible i cuidadós en aquest sentit. També era molt important el tema del carnet de periodista en aquella època, sense ell no es podia escriure. En Figueruelo havia deixat el carnet alguan vegada perquè es pogués publicar alguna cosa.

Hi va haver algun salt a la publicació, per què? Per què es va tancar?
La revista tenia molts problemes econòmics, Pablo Camino es va acabar els diners, cap al final la revista va estar tancada un mes o mes i mig i després d´això no es va tornar a aixecar. La revista es va tancar per què el Jaraca estava molt a sobre però sobretot pel tema publicitari. Hi havia molt poca publicitat, o portava Sagi que era molt forta, però va estar en boicot, hi havia poca publicitat, però que no tot va ser per qüestions polítiques, era una aventura empresarial que necessitava un coixí economic més gran per poder aguantar, però s´hi afegeixes el tema que era una revista molt ben feta, el paper i a sobre hi afegeixes el tema polític que saps que te la foteran, era una cosa inviable.

Voldria destacar alguna cosa d´en Manolo?
Bueno que era un tiu privilegiat, que tenia un cap, es fotia a la màquina i sempre estava disposat a ajudar-te, i en aquella època el que més li apassionava era la política internacional, però que era capaç d´escruire dates, noms i tal sense consultar ni un sol paper. Quan li tocava a les quatre de la tarda, el dimecres o el dijous per què era l´últim pleco i jo m´imagino que en aquella época a part dels poemes el tiu començava ja a escriure també, d´altres coses. Era una persona molt fidel i sempre que necessitaves alguna cosa t´ajudava, era molt fidel en aquest sentit. A la revista ell era el redactor en cap i sense cap dubte ell era el cervell pensant de Siglo 20 i en part la seva ànima.

Pot ser que Pasqual Maragall escrivís algun article?
Si, va ecriure cinc o sis articles o més, d´economia.