Entrevista a Josep Martí Gómez

Martí Gómez ha passat els últims anys de la seva vida professional a La Vanguardia com a responsable del “Diario de un reportero”, secció que combinava rumors amb notícies contrastades, sempre en l’àmbit de la política i l’economia. Abans, però, havia passat per molts mitjans. Una de les revistes en què va treballar en la dècada dels 70 va ser Por Favor on, junt amb Josep Ramoneda, entrevistava personatges d’actualitat, i on va coincidir, a més, amb Manuel Vázquez Montalbán.

Com era treballar en un mitjà de comunicació en l’època de Franco? No devia pas ser senzill.
Home, jo crec que era fotut, primer per la censura. Després va venir el "dipòsit previ", que deien. Era una cabronada perquè el director posava la guillotina; no et censuraven d’entrada, però segons el què posessis tallaven caps. Entre mig hi va haver dos estats d’excepció, un d’ells el famós “Procés de Burgos”.

Què diferencia el periodisme que es feia aleshores del què hi ha avui dia?
Abans era més imaginatiu. El fet que hi hagués censura t’obligava a utilitzar recursos que et permetessin dir el que volies sense que fos evident. I al mateix temps, fer-ho amb prou cura perquè els lectors puguessin entendre la ironia, la metàfora, perquè puguessin captar a què t’estaves referint.

Però tot i aquests recursos, més d’un cop van suspendre la revista...
Unes quantes vegades, de fet. Un cop vam estar suspesos durant sis mesos, però sempre acabàvem sortint al carrer una altra vegada. Una de les suspensions va comportar la creació d’una nova revista, Muchas gracias.

Va tenir problemes amb la llei per algun article o entrevista publicat a Por Favor?
I tant! Una vegada no els va agradar una entrevista que vem publicar i ens van fer presentar-nos al govern militar. Ens van dir que estàvem processats per instigació a la rebelió militar, però com Franco tot just havia mort ens amnistiaven. En Ramoneda i jo vam sortir acollonits! Si aquell home no s’hagués mort, ens haguessin enviat a la presó.

Hi havia garanties de judicis justos quan s’hi barrejava la censura?
A mi em van processar molts cops, però en els judicis, de vegades, te’n podies sortir sense problemes. Només de vegades! Això passava quan el jutge que et tocava era un dels integrants de “Justicia Democrática”: Jiménez Villarejo, José Maria Mena, Fernando Ledesma, etc. Amb aquests ens coneixíem tots, i si ens havien de jutjar ells s’establia una mena de joc. Amb to molt solemne ens feien les preguntes preceptives, però ells mateixos donaven les respostes que ens absolien. Per exemple, ens preguntaven: “Qué intención ha tenido Ud. al escribir esto?”. Tu potser començaves: “Bueno, yo...” i el magistrat tallava i li deia a la secretària: “El Sr. Martí manifiesta que no ha tenido intención en absoluto de ofender al gobierno ...”.

Pel que fa a Vázquez Montalbán, quin paper jugava en la revista Por Favor?
N’era l’ànima de la part literària, com en Perich ho era de la gràfica. El Manolo era militant comunista “al servei de la causa”, això ho sap tothom. La revista era absolutament d’esquerres, i fins i tot hi havia qui deia que estava al servei del Partit Comunista. El Perich i i el Manolo es barallaven bastant, perquè el Perich tenia més por, deia que ens passàvem... Home, que el Manolo era marxista, sí, però mai no va censurar res. Era una revista més anti-franquista que no pas comunista.

Era ell qui proposava tots els temes, qui decidia el què i el com?
No. De fet la imaginació l’aportava tot l’equip. La Maruja Torres, per exemple, jugava un paper fonamental. Recordo una portada memorable, proposada per la Maruja, que s’ha recordat molt i dèia “Devuélveme el rosario de mi madre y quédate con todo lo demás” quan es va fer l’esprit del 12 de febrer. Va ser un èxit.

Com era en Vázquez Montalbán?
Jo no crec que fos un home feliç. Era molt tímid i crec que en el fons era una persona trista. També era molt tendre, però la seva timidesa el fèia semblar seriós. Però la tristor metafísica era part del seu caràcter; aquestes frases que tenia ell: “estamos rodeados”, “no somos nada”... tot això demostra com se sentia ell en el fons.

Tenia un fons pessimista, doncs.
En certa manera, sí. També tenia molta afició pels pseudònims i era un lector infatigable de Scherlock Holmes, tot i que el gènere què ell considerava superior era la poesia. A ell li hagués agradat dedicar-s’hi, però va veure que d’això no podria viure. De fet, fins que el van agafar a Triunfo i fa la “Crónica sentimental de España” es guanyava la vida molt malament. El salt a Carvalho va ser ben bé un mitjà de guanyar-se la vida.

Alguna altra anècdota que ens pugui explicar de la seva carrera professional?
N’hi ha unes quantes. En Manolo va tenir escriure per algun mitjà pertanyen a la família Godó. En una ocasió, a causa del què va escriure en un article, el Comte de Godó va voler “castigar-lo” per “comunista”; el que va fer va ser ordenar que el continuessin pagant, però sense publicar-li res. A això, en Manolo ho anomenava la “beca Godó”. En realitat era un tot-terreny, escrivia de tot, encara que el més conegut d’ell ha sigut la novel·la, gràcies a Carvalho.