Entrevista a Bernardo de Arizabalagas Amorote
Director de Hermano Lobo

¿Quin paper va jugar Manuel Vázquez Montalbán en el seu pas pel setmanari Hermano Lobo?
De fet que Montalbán escrivís a Hermano Lobo va ser una decisió que vàrem prendre tots els qui habitualment trèiem al carrer la revista. Però no només va ser específic de Montalbán sinó de bona part dels qui treballaven a Triunfo, com ara Fernando Savater, Montserrat Roig, etc.
La circumstància que van dur a Montalbán a escriure a Hermano Lobo va ser la clausura de la revista Triunfo a finals del 1975 on ell treballava. La revista va ser tancada 4 mesos pel Consell de Ministres espanyol i se li va imposar una forta multa. Llavors, part dels periodistes i escriptors van passar a col·laborar a Hermano Lobo que els va fer un lloc dins les seves pàgines.
Tot plegat va ser només el temps que Triunfo va estar tancada. A més compartíem edifici i tots ens coneixíem. Jo havia estat secretari de redacció de Triunfo quan em van proposar de dirigir Hermano Lobo per qüestions administratives, ja que la llei exigia que el director d’una revista tingués el carnet de premsa.
La desena d’articles que va publicar al setmanari eren una continuació del que feia a Triunfo, sens dubte. L’única diferència era que no publicava a Triunfo sinó que ho feia a Hermano Lobo en una secció que es deia "El tablao". Si podem dir que la revista va tenir un parèntesi, el treball de Montalbán no perquè el va continuar a Hermano Lobo.


¿Com treballava Manuel Vázquez Montalbán?
El més interessant de Manolo, tot i ser militant del PSUC, era que creia que el periodisme havia d’estar desvinculat de qualsevol corrent política i de qualsevol partit. I així ho demostrava en els seus escrits, sempre crític amb la teòrica llibertat d’expressió que ens volien fer creure.
Com a periodista Montalbán sempre va defensar la seva autonomia de pensament i d’anàlisi i així ho aplicava en els seus diàlegs entre Sixto Cámara i el seu personatge Encarna. Però el que més recordo era la capacitat que tenia per escriure coses en un temps rècord. Era curiós veure’l escriure un article amb la seva màquina d’escriure Letter Olivetti en uns minuts i deixar-lo llest sense cap errada. Era envejable la capacitat que tenia de plasmar una idea en paper.


Montalbán també utilitza Encarna a les pàgines de Hermano Lobo. ¿Era la seva companya inseparable?
El tema d’Encarna és curiós, ja que aquest personatge era la provocació de la nova esquerra d’aquella època. El Partit Comunista d’aquella etapa era, per dir-ho d’alguna manera, un partit moderat, ja que buscava la reconciliació nacional, el pacte interclassista, etc. En canvi, els joves eres maoistes, partidaris de l’acció directa, ... i Encarna representava tot això, però una mica ironitzat. Això permetia un cert joc a Sixto Cámara. Representaven dues lectures de la realitat. A part del punt de tensió eròtica que Manolo posava en els personatges.


¿Quina creu que va ser la millor etapa de Montalbán?
És difícil de dir. Però jo crec que la millor etapa pel que significava i va aportar a la democratització d’Espanya és l’etapa de Triunfo. Ell deuria tenir uns trenta anys. Va ser tota aquella època de Crónica sentimental de España que escrivia a base de sentir la realitat a través de la resposta social dels seus lectors i seguidors. Era la primera vegada que algú remenava el pes de l’adequació sota el franquisme.


¿Què era el que més molestava al Montalbán periodista?
Doncs em sembla que és clar, ¿no? La manca de llibertat de premsa i d’expressió que ens feien creure que hi havia però que, en realitat, tot era una fal·làcia i una comèdia. Fixa’t que Hermano Lobo va ser sancionada fortament en tres ocasions que recordi: una en què el número fou segrestat, i dos números que van ser sancionats. Tot era per collonades. En una ocasió recordo que el jutge va sancionar Hermano Lobo perquè creia que Vicent, en un article anomenat «La bolsa masónica», era el pseudònim d’un sospitós de no se sap massa bé de què. Tot plegat va acabar amb una ordre de suspensió del número, l’obertura del corresponent sumari en el Jutjat de l’Ordre Públic, i la incoació de l’expedient. Tota una història.