Enric Satué Llop és dissenyador gràfic i professor de Periodisme de la Universitat Pompeu Fabra. Va ser una de les persones que van començar el projecte de la revista CAU, on va coincidir amb Manuel Vázquez Montabán entre març de 1970 i març de 1974, moment en què tots dos abandonen la publicació.

La figura de Manuel Vázquez Montalbán és present a “C.A.U” des dels seus inicis, al març de 1970, fins al març de 1974. De fet, vostè i Vázquez Montalbán comencen junts a la publicació. Com els van convèncer per incorporar-se a aquest projecte? Quines motivacions els van portar a acceptar l’oferta?
CAU era una revista d’una organització professional sense cap experiència, i per tant no hi havia cap estructura. Francesc Serrahima, aparellador de professió, va organitzar un equip que pogués fer les tasques que calia perquè la revista fos una revista seriosa des del punt de vista professional. El primer que va fer va ser portar el Manolo Vázquez, que aleshores ja estava fent-se la primera fama en les col·laboracions que feia a Triunfo i tenia una personalitat molt sòlida, malgrat que era molt jove. Ell [Manuel Vázquez Montalbán] no va venir atret per un contracte econòmicament atractiu, sinó que va venir per afinitats ideològiques, ja que les persones que hi havia a la revista eren dels seu tarannà.
D’altra banda, també era una forma d’expandir la capacitat de crítica que ja tenia per un costat a “Triunfo” i a d’altres publicacions i, aleshores, obrir un sector més en un moment en què els professionals liberals estaven en una circumstància, diguem-ne, de renovació ideològica.

Quines funcions complia Vázquez Montalbán dins la redacció?
L’organigrama del Col·legi professional, i tenint en compte les traves legals que hi havia en aquell moment per tota mena de coses que poguessin suscitar alguna veu discrodant, exigia que el personal dirigent fos aparellador. De tota manera, el Manolo Vázquez era de facto el cap de redacció, però no constava com a tal. Era l’únic que sabia de periodisme de tots aquells. L’altre membre important de l’equip era el Jesús Marcos, un sociòleg, que assumia la veu moral i crítica de la publicació; i el secretari de redacció era el Fabrizio Caivano, un especialista en temes de pedagogia.
En definitiva, el Manolo, d’una manera molt natural, era l’autoritat professional de l’equip.

La revista es dedicava gairebé en exclusiva a assumptes d’urbanisme i arquitectura. Qui proposava els temes i com es treballava a la redacció?
Els temes i els equips als qui se’ls assignaven, normalment els suggeria ell [Manuel Vázquez Montalbán] perquè era el que tenia més contactes amb el sector periodístic. Tot i així, hi havia una química molt especial, extraordinària, que feia que tots els que estàvem allà dintre participàvem en la mesura de les nostres possibilitats i coneixements d’una manera absolutament lliure i igualitària. Aportàvem, proposàvem i modificàvem tot allò que ens semblava oportú. El que passa és que a més de la seva dimensió intel·lectual [la de Manuel Vázquez Montalbán], la seva dimensió professional comportava que allò que deia anés a missa, perquè era el en sabia més. Recordo que [Manuel Vázquez Montalbán], com a cap de redacció de facto, portava el material amb una bossa de plàstic d’on sortien uns folis o l’esquema d’un número. Quan no anava així, ho portava entremig del diari. En aquest sentit tot era molt improvisat, molt espontani. Però [la redacció] no estava, en absolut, jerarquitzada. Era un consell de redacció que s’assemblava a una tertúlia on es passava revista al que estava succeint al país.
En quant a les temàtiques que es tractaven, havien de ser exclusivament professional. No es podien afrontar temes d’actualitat política ni social, en la mesura en què no hi hagués alguna excusa que permetés relacionar-los amb el món de la construcció. I això no era fàcil.

L’any 1973 es va publicar un número que tenia com a portada el cop d’estat que Augusto Pinochet va dur a terme a Xile l’onze de setembre d’aquell mateix any. Va ser una mica agosarat?
Home! Vam tenir moltes topades amb l’Administració Pública. Ara això no és fàcil d’entendre, però aleshores, el mínim acte públic que fèiem, com la presentació d’un número a la sala d’actes del Col·legi, teníem un delegat governatiu, un censor, vigilant el desenvolupament de la sessió. Alguna vegada va intervenir reclamant que paréssim, que no parléssim d’algun tema, etcètera. Era una siuació molt tensa, molt dura, però al mateix temps, molt estimulant en la mesura que totes aquelles notícies i criteris que aconseguíem col·locar era com haver posat un còctel molotov. Tot allò ens va costar moltes governatives, controls, suspension parcials... però era la forma de treballar en aquell moment.

Fins el 1974 existeix la secció “Cultura & Subcultura”, on escriu el Vázquez Montalbán. A partir d’aquell anys i fins la desaparició de la revista al desembre de 1982, CAU passa a dedicar-se exclusivament a temes d’arquitectura sense implicar-se gaire en els canvis social. Quines van ser les perspectives polítiques d’aquells quatre primers anys?
Preteníem constituir-nos en una veu crítica autoritzada pel ressó que teníem entre els nostres lectors, pràcticament única, en front de les barrabassades constants que estava fent l’Administració Pública a Catalunya, i per extensió, a la resta de l’Estat. Aquesta consciència de ser la punta de l’iceberg, de ser capdavanters en l’enfrontament a un poder tan omnipotent, ens feia vibrar molt. Diguem-ne que la primera actitud era contestària i crítica, en el sentit més científic del terme, ja que es basaven en dades, documents i una solvència professional incontestable.

Al ser una revista per col·legiats, amb una audiència limitada, quina idea tenien del que anava a significar CAU?
Hi havia, en primer lloc, un impuls de caràcter corporatiu. En aquest projecte, es tenia moltes ganes de que per una vegada la opinió de l’aparellador no fos una opinió gregària, subordinada, secundària, respecte a la de l’arquitecte. Per tant, tot allò que no feia la revista del Col·legi d’Arquitectes, la revista del Col·legi d’Aparelladors estava disposada a fer-ho. En aquells temps, la revista d’arquitectura parlava només de qüestions estilístiques i no tenia cap mena d’interès en participar de cap polèmica socio-cultural. Aquest va ser un primer argument per desmarcar-se dels arquitectes. Tots aquells arquitectes que tenien coses a dir que el Col·legi d’Arquitectes no els feia cap cas, perquè tenien aquesta vessant socio-política i agitadora, recalaven amb gran entusiasme a la revista dels aparelladors.

Creu que Vázquez Montalbán tenia la sensació que la seva trajectòria seria tan exitosa com ho ha estat?
De fet, ja era molt popular gràcies a les seves pàgines de “Triunfo” encara que d’això no en parlava mai. Ell era una persona extraordinàriament modesta, bastant callada i molt, molt planera. Tot i això, sempre era el primer que donava la opinió, generalment molt bona.

La seva actitud, doncs, es pot dir que era totalment receptiva?
Absolutament. Igual es posava de defensa en un partit de futbol, com feia la paella, o com et feia el text que li demanessis. Mai deia “no, es que yo tengo mucho trabajo” o “yo no entiendo de esto”. A més, sempre acabava concentrant un tipus de consultes i de gestions que no calien. Això parla, sobretot, de l’entusiasme i de la disponibilitat que tenia.

Quin va ser el motiu pel qual van deixar de col·laborar amb la publicació?
[En aquella època, cap al març de 1974, el director de la revista era Francesc Serrahima, militant del PSUC]
Es van produir dos fets. Un és que la dreta, la derechona, va aconseguir congelar la figura del president [del Col·legi d’Aparelladors]. No el van arribar a expulsar, però no podia fer res perquè legalment estava confinat. L’altres mesura va ser expulsar al Francesc Serrahima. Aleshores, això va coincidir en unes altres eleccions a president. El president no es podia presentar legalment perquè tenia un expedient, i es va presentar una alternativa més valenta encara amb el José Miguel Abad [també del PSUC] com a candidat a la presidència, que era un noi jove que estava col·laborant. Naturalment, com a mesura de reacció contra aquesta injustícia de tenir en quarentena al president, una persona honorabilíssima, van guanyar les eleccions. Tot això va coincidir amb que el president no se li va restaurar mai més el càrrec [...] i el [Francesc] Serrahima, que era del mateix partit..., doncs absolutament fora. Aleshores, clar, per un claríssim concepte de solidaritat, vam plegar tots.