Xavier Caño i Tamayo va néixer a Sant Adrià del Besòs, província de Barcelona. Va cursar estudis de Dret, Filosofia i Periodisme a Barcelona. Fou corresponsal al Barcelonès Nord de diaris (Correo Catalán i Tele/eXprés), redactor de revistes (Grama, de Sta. Coloma de G.; Presència, de Girona), redactor de diaris de Barcelona (Correo Catalán, AVUI, col·laborador de El Periódico), i director de la revista setmanal Arreu; també col·laborador del setmanari Destino, Interviú i el Diario Montañés i corresponsal durant l'any 1995 i 96 del setmanari de Chile, El Siglo.

Guionista, reporter i subdirector o director de diversos programes a Televisió Espanyola (Giravolt, Dossier, Comarques, Informe Semanal, La Tarde, Tribunal Popular, 135 Escons, Andalunya i Línea 900) així com redactor a diverses edicions de Telediario, l'informatiu de TVE, i editor del Canal 24 Horas. Ha estat conferenciant o impartit seminaris a la facultat de Ciències Polítiques de la universitat Complutense de Madrid, al Colegio de Licenciados en Sociología y CCPP de Madrid i a la Universidad de Verano de Castella i Lleó.

Ha publicat llibres diversos (Los Nobel de Medicina, Áncora, 1991; Personajes en Psiquiatría, Áncora, 1992; MALTRATADAS, el infierno de la violencia contra las mujeres (Madrid, 1995); Y a Ud. ¿quién le cuida, doctor? Iatros,1996; Viajando por España, Iatros, 1997; Al volante, Temis, 1998. Ha escrit i publicat dotzenes de 'contes negres' a la premsa de Barcelona (setmanari El Món i diari AVUI).

Actualment escriu articles setmanals d'anàlisi que distribueix l'agència CCS (Centro de Colaboraciones Solidarias) a més de cent cinquanta diaris i portals de la Xarxa d'Amèrica Llatina i EEUU (mitjans en castellà), imparteix un Taller de Narrativa per presos i preses a un centre penitenciari de la comunitat autònoma de Madrid i dirigeix una revista de literatura (El espejo del perro) de relats i poemes escrits per presos i preses, de la que és a punt de posar a la Xarxa la versió digital. Ha escrit tres novel·les en llengua castellana (El Conjuro de Toledo, La última copa i El incierto viaje de Violeta que, per pura mandra i incapacitat comercial aguda, no ha publicat). Es col·laborador d'Intermón Oxfam i Metges sense Fronteres i soci actiu d'Amnistia Internacional.

Entrevista realitzada per correu electrònic

Com i quan vas conèixer a Manuel Vázquez Montalbán? Quina relació tenies amb ell?

Vaig conèixer personalment en Manuel Vázquez Montalbán l'any 1976, precisament en les reunions prèvies a la posta en marxa del projecte ARREU. La relació que tenia amb ell era inicialment la de company en un mateix projecte i la de director de la revista amb un col·laborador indiscutiblement extraordinari. Passats un mesos de la posta en marxa de l'ARREU, a més vàrem formar part de la mateixa organització del PSUC, la de periodistes (crec recordar que érem una trentena). En aquella organització, jo, com a responsable polític de una agrupació, vaig moure'm i treballar per a que en MVM fos elegit secretari polític de la organització de periodistes del PSUC (cosa que vàrem aconseguir) i això va fer que augmentés l'amistat. A més, la relació amb ell era realment la d'algú que aprèn (jo) amb qui li ensenya (ell) no pas perquè ell es proposés donar lliçons de res a ningú, però la seva actitud i la seva feina professional eren una font incessant d'aprenentatge.


Com va arribar a formar part de la redacció de l'ARREU?
Senzillament perquè la idea era seva; ell fou qui proposà a uns amics fer una revista catalana, en llengua catalana i d'esquerres, de totes les esquerres. No va voler acceptar la direcció, però es va comprometre des del principi a treballar de valent, com va fer. Formava part del Consell de Redacció i escrivia un article setmanal com a mínim.


Com treballava i quina era la seva capacitat de treball? l Com era amb els companys?
Com treballava? Senzillament, bé, molt bé. Respecte a la seva capacitat de treball es deia en broma que al seu estudi tenia tres o quatre ordinadors en marxa (al principi només màquines d'escriure) i escrivia tres o quatre llibres a la vegada. Probablement era capaç, per més que ell sempre va negar que tingués diversos ordinadors oberts en marxa a casa seva. En certa ocasió urgia escriure l'article editorial de la revista perquè havíem de tancar i començar el procés d'impressió. En MVM va arribar a la redacció, li ho vaig demanar que ho fes, va agafar una màquina d'escriure i en deu minuts (no va arribar a deu minuts!) va escriure un article editorial clar, lúcid i contundent del que no va caler tocar ni una coma; qualsevol company hagués trigat ben bé mitja hora com a mínim o més.
Amb els companys era, senzillament, un bon company; mai se li van pujar els fums tot i que en aquell temps ja era un personatge destacadissim del món intel·lectual català i espanyol. Era característic el seu bon humor i la fina ironia abundant a la seva conversa.

Com el definiries?
En MVM va ser tota la vida un intel·lectual ple, un escriptor excel·lent, un magnífic periodista i gran persona; un home compromès fins el moll de l'os amb la llibertat, amb la democràcia i amb la justícia i, per més que es va fent famós i va ser més i més reclamat com a escriptor o com a intel·lectual, mai va deixar de ser una persona senzilla plenament compromesa.
Políticament estava nítidament a l'esquerra i creia en la unitat de l'esquerra. Va conservar el seu carnet del PSUC fins i tot en plena demonització i desprestigi del comunisme i ho va fer, tot i que va ser un gran crític dels errors, pífies i excessos dels partits comunistes (amb poder o sense) per fidelitat i respecte als militants de base, com ell mateix va dir quan li ho van preguntar. Pel que fa al país, en MVM fou un antifranquista sòlid i contundent, però sense ira; la ironia va estar sempre present en tots els seus escrits i actuacions polítiques contra la dictadura.

Com a periodista?
Jo el considero el meu mestre, per més que ell no degué ser mai conscient d'això, i crec que és un dels millors periodistes que han passat per la pell de brau. Com a periodista era lúcid, clar, precís, analític i ple de bon humor, capaç d'estripar finament qualsevol problema o conflicte.
Com a escriptor té les mateixes característiques que com a periodista; capaç de posar el dit a la nafra sense ira i amb un gran sentit de l'humor. He llegit gairebé tot el que va escriure i penso que no hi ha hagut cap obra que m'hagi decebut.

Un cop finalitzades les preguntes pertinents, no vaig poder evitar preguntar-li el motiu pel qual s'havia tancat la revista ja que la seva tirada era prou important, i això és el que em va respondre:

L'ARREU el vam tancar per imperatiu econòmic. Perdíem força diners i qui va posar més capital (en Paco Montalvo, de Madrid, per cert) se li acabaven els diners. Vàrem decidir tancar i fer front als deutes poc a poc; de fet es van anar pagant al llarg d'un any o dos. Per què teníem deutes? Perquè ens va fallar estrepitosament la publicitat. Tot i que la difusió era prou interessant per fer la publicitat força rendible, les empreses que s'haguessin pogut anunciar ens va declarar cert boicot perquè érem la revista "dels comunistes", per més que no fos cert