Va conèixer a Manuel Vázquez Montalbán en el pla personal o professional?
Tot i que conec prou bé la seva obra, no vaig coincidir mai amb ell en una redacció però sí que el vaig conèixer directament en un parell o tres d’ocasions. De fet, tinc una anècdota curiosa de quan va venir com a convidat al programa de Catalunya Ràdio 'El món s’acaba' en el qual jo col·laborava. Era una persona bastant seriosa i durant l’entrevista quasi ni va somriure. Li vam demanar que en una bateria de preguntes respongués no com a escriptor sinó com a Pepe Carvalho. Va somriure i aleshores començà a contestar les qüestions, una mica compromeses, amb una total deshinibició. Això dona idea de la seva dimensió i de la seva capacitat de distanciament o integració amb els seus personatges. D’altre banda, vaig coincidir també amb ell en la presentació d’un llibre i he de constatar un aspecte sobre el tracte directe: la barreja entre l’esmoladíssima ironia i una oralitat salomònica que comportava una seriositat implícita. Estic parlant de l’aspecte estrictament formal, clar.

Entrant de ple en el món de l’articulisme. Quines aportacions a aquest gènere es poden despendre a partir de l’obra de MVM?
S’ha de partir de la base que el Manolo era un articulista de primera línia. Aleshores, les aportacions han estat vàries. Primerament, penso que una aportació molt significativa va ser la capacitat d’obrir l’imaginari intel·lectual en escenaris aparentment trivials com, per exemple, el Barça. En els seus articles no hi ha una voluntat fotogràfica o costumista, sinó que sempre apunta cap a una visió crítica o una idea molt treballada. D’altra banda, un aspecte també important és la capacitat de simplificació estilística i facilitat extrema en escriure els articles sense que hi haguessin altibaixos en la redacció. Per últim i crec que la més important, l’esperit “gamberro” que el va caracteritzar ja que, a part de la seva crítica cap a la dreta o el franquisme, també va ser crític amb el seu propi credo. Això ho va poder fer perquè sabia que era un predicador de les masses.

Ara que diu això del Barça i de la ideologia esquerrana de MVM. Troba adequat que les peces d’un articulista estiguin tan profundament influenciades per factors ideològics o esportius?
Tots som subjectes i per tant l’objectivisme no existeix. Quan enfoques un tema, la retòrica que utilitzes o la mateixa ironia, comporta unes dosis de subjectivisme i això ho trobo normal. Ara bé, el que no estic d’acord és que l’articulista s’adeqüi a una pertinença partidista que li provoqui lligar-se de mans. Això no ho feia MVM perquè encara que parlés del Barça o de l’esquerra, criticava amb fervor a personatges com Josep Lluís Núñez, per posar un exemple.

Com a expert en enigmística, MVM era un bon jugador amb les paraules?
Home, la utilització de diversos pseudònims per signar els seus articles ja denota una tècnica creativa bastant amplia. Però a part d’aquest apunt, s’ha de destacar la capacitat de crear neologismes com, per exemple, el títol de la seva obra pòstuma: La Aznaridad. A diferència de la sintaxi d’altre articulistes com, per exemple, el Paco Umbral, la del MVM no era cap nosa pel lector. Formalment era un gran creador de paradoxes que provocaven no la rialla sinó el somriure.

Hi ha algun tret en els seus articles que estigui influenciat per l’obra del malaurat escriptor?
MVM i jo som de generacions molt diferents i això marca molt els continguts a escriure. La seva generació és heroica i la nostra és anti-heroica . El nostre camí es l’invers al que va fer ell ja que nosaltres hem començat a dibuixar la societat des d una perspectiva de llibertat en tots els àmbits. En canvi, estem anant cap a un progressiu retall, almenys, pel que fa referència a les qüestions nacionals.

Qui creu que el notaran més a faltar, els seus lectors d’articles o els de novel·les?
Crec que la desaparició de MVM deixa molts lectors d’articles seus orfes. En el sentit que no trobaran cap substitut per les causes que he dit anteriorment ja que no és gaire equivalent a cap articulista català o espanyol que jo conegui. Els segons que el trobaran més a faltar són els redactors de manifestos, perquè molts d’ells consideraven la seva adhesió clau perquè l’acte tingués èxit. D’altre banda, crec que els seus lectors literaris no el trobaran a faltar perquè els seus llibre perduraran per sempre. A més, em sembla que ara sortirà un nou episodi del Carvalho de mil pàgines.

Aleshores no creu que hi hagi un hereu pels seus lectors d’articles?
Sincerament, no. Potser Sergi Pàmies reuneix la capacitat d’amagar darrere la trivialitat aquesta crítica punyent però, com he dit abans, no pot substituir-lo perquè les circumstàncies són unes altres. Això sí, potser pel que fa al tema concret del Barça, sí que hi trobo un paral·lelisme bastant real.