On va conèixer vosté a en Vázquez Montalbán?
El vaig conèixer per primera vegada quan vaig sortir de la presó a la revista Siglo 20, on jo estava de redactor en cap. Abans havia coincidit amb ell a la Universitat però mai havíem parlat. Estudiava Filosofia i lletres com jo, però era ell era un any més petit. Però ja m’havia arribat a les orelles que era un noi intel·ligent. Després va entrar a presó i no me’l vaig tornar a trobar fins que va entrar a treballar a Siglo 20. També vam treballar junts a Por favor, Tele/eXprés i a El País.

Què destacaria més de la carrera professional d’en Montalbán?
Jo no sóc professor de periodisme ni acadèmic, només te puc dir que a mi el que més m’interessa del Manolo Vázquez Montalbán és la Crónica sentimental de España, que crec que és el més important que ha fet. Després m’agrada com a poeta, sobre tot els dos primers llibres de versos, i també el considero un bon articulista. Ha fet columnes a El País que són molt bones i articles molt brillants. Com a novel·lista per exemple no m’interessa i tampoc la seva faceta gastronòmica i totes aquestes coses dels xiapes i del comandante Marcos que li agradava fer últimament que no sé perquè les feia perquè se podria haver quedat a casa en comptes de fer tant el burro per aquests mons de Déu... Jo no ho he entès mai; perquè ell no deia mai que no a ningú. És cert que cobrava i que tenia una facilitat extraordinària per escriure. Jo l’havia vist moltes vegades, s’assentava a taula i començava a moure la cama esquerra mentre escrivia i no parava fins que acabava. Era molt curiós. Forma part del mite, aquesta facilitat. Tenia una mena de tics en la manera d’escriure, que jo li pescava perfectament, i que posava a tots els articles. Tics que per altra banda, tenim tots.

Perquè destaca 'Crónica sentimental' sobre les altres obres d’en Manolo?
'Crónica sentimental' va arribar a molta gent, sobretot als que es deien els “progres”. Però la seva poesia també està molt bé. De la novel·la només m’agrada Tatuaje i Los mares del sur, després ja feia els Carvalhos com qui feia res. No m’interessava. A més jo això li deia. El Manolo el que tenia era que era comunista i com a comunista era bastant emprenyador , perquè al Por Favor quan hi havia una reunió de redacció sempre volia posar en portada alguna referència al partit. A més deia ser molt demòcrata però amb les coses del partit es tornava molt autoritari i molt impositiu. A part d’això era un tio brillantíssim, del millor de la seva generació junt amb el Terenci Moix, que cosa curiosa tots dos surten del mateix món, del “Barrio Chino” de Barcelona, que no sé perquè ara li diuen el Raval.

Què opina de la gent que critica l’acomodament econòmic d’en Montalbán?
En la nostra època tothom era d’esquerres però el Manolo era molt serio en això de la política, s’ho prenia molt en serio. Però sobretot es preocupava de la seva carrera i treballava molt i prenia menys copes que altres. Quan va començar a guanyar diners es va acomodar, es va acostumar a la bona vida. Però dins d’això no va canviar de pensament. El que passa que sempre ha tingut aquesta mena de fixació amb el comunisme. En el fons era com un nen petit. Com quan explicava la primera vegada que va veure al Santiago Carrillo i li va preguntar per Engracia, que era un personatge com d’en Montalbán com el Sixto Cámara, li queia la baba... Ho explicava amb el mateix entusiasme com si l’Ava Gadner li hagués fet un petó! No sé si era un toc ingenu o infantil, digues-li com vulguis, però el tenia.

Quin creu que és el llegat d’en Manolo periodista?
En Manolo era molt bon periodista i articulista, sobre tot molt bon columnista; també era bon poeta, perquè era un home de cultura que dominava el llenguatge, la llengua els mitjans. Tu li deies al Manolo: imita la manera d’escriure de tal persona, i t’ho feia a la perfecció. Dominava els mitjans com ningú. Era a més una persona bondadosa, simpàtica, i un gran professional, un dels millors periodistes d’aquesta època. Tinc curiositat per veure d’aquí a uns anys el que s’ha investigat i estudiat de la seva obra perquè em consta que el Manolo és una referència a les facultats de periodisme. El Manolo sobretot tenia una gran facilitat per explicar les coses sense complicar-les. Això li venia de que es va educar amb la ràdio i tenia una gran cultura popular, de cobles, de novel·les barates,...a més era molt bon lector. Tenia una cultura molt basta i això ja és molt perquè hi ha periodistes que no saben res de res!

En Montalbán es definia a ell mateix com a poeta. Què en pensa?
Jo també el defineixo així. El Marsé, un dels millor escriptors de la meva generació, també ho deia això d’en Manolo, que és un bon columnista i sobre tot un bon poeta, perquè sap fer coses amb les paraules que no sap fer tothom. A mi el Manolo em deia que jo també era un “poeta en verso”. El problema del Manolo, el Terenci, el Marsé, jo, és que mai ens em pres massa en serio els uns als altres. Ningú s’ha cregut massa important. El Manolo no ho feia, tot i ser una persona extraordinàriament coneguda. Això diu molt de la classe de persona que era i crec que també es reflexava en la seva manera d’escriure.