Quan i on va conèixer amb el Manuel Vázquez Montalbán?
El vaig conèixer a l’Escola de Periodisme i des de llavors he seguit la seva trajectòria de prop. No vam coincidir mai treballant, però.

En Montalbán va ser condemnat a 3 anys de presó estant a l’Escola de periodisme degut a les seves activitats polítiques. Creu que l’estada en la presó el va marcar?
Això sempre marca. El cas d’en Montalbán resumeix l’exemple que poso sempre i és que l’ensenyament no serveix per a res. Cadascú és cadascú i les influències externes són secundàries. L’Escola de Periodisme era feixista, unitarista, franquista,...tot. I ell va sortir a la seva manera i va anar a la presó tot i aquest ambient de l’Escola. Això és la prova de que cadascú surt com ha de sortir.

Quina etapa creu que és la més important de la carrera periodística d’en Manolo?
Totes són importants però jo destacaria sobre tot la de l’època que va treballar a Triunfo, durant el franquisme i la transició, tot i que durant aquesta època s’havia de lluitar per poder colar les coses, per poder-les dir. Per sort Triunfo era una revista molt oberta allà va poder publicar moltes coses. Té també el mèrit de haver sapigut escriure molt bé, però no perquè digués més coses, perquè tothom diu el que vol ara, sinó per dir-les d’una manera més bonica, més florida i més brillant.

Precisament d’en Montalbán molts companys seus destaquen el seu marcat estil ja des de ben jove...
Aquella frase que se li atribueix a ell i que jo crec que es cert que es seva que diu “contra Franco vivíamos mejor”, era perquè disfrutaves dient coses que ara amb la llibertat ja no es diuen. I el Manolo des de jove ja tenia una manera diferent d’explicar el que veia. A la seva època, i abans inclòs, no tots els periodistes eren com ell. Jo crec que en Manolo ha deixat un vuit en aquest sentit.
Avui dia els nous periodistes esteu en una posició millor que la d’ell perquè no teniu que lluitar contra el franquisme. Ell es va crear a si mateix, vosaltres almenys teniu el seu exemple. Però el Manolo hagués sigut un geni també ara. Ell era excepcional, intenteu-ho ser també vosaltres.

Algú ha dit que seria molt trist que es recordés al Manolo periodista per les seves cròniques sobre el Barça. Què creu vostè que és el més important de la seva carrera?
La del Barça era una faceta més. Ell va ser un periodista molt complert, ho va tocar tot, de qualsevol tema en podia fer una columna, no estava encasellat en una secció. Era un periodista complert. En un diari ell podia participar en totes les seccions, començant de la primera a la última: política mundial, política espanyola, política catalana, esports, espectacles,...a cada pàgina es podia posar un article d’ell. I això no ho pot fer tothom. La curiositat del periodista ha de ser universal, igual que ell ho era en la seva vida diària. T’ha d’interessar una mica el futbol, com a espectador, amb distància, la cançó, l’espectacle, la política la d’aquí i la de fora,...tot. S’ha de tenir nocions de tot i el Manolo això ho portava a la pràctica dia a dia fins la seva mort.

En Montalbán va morir precisament fent una gira per diferents universitats parlant de la globalització, és a dir, que era un periodista que li agradava estar al dia i parlar de temes actuals.
Sí i precisament el seu últim llibre que s’ha publicat ara, La Aznaridad, també és molt actual periodísticament parlant.

Parlant d’Aznar, vosté ha criticat a la seva columna d’El Periódico que el govern no hagi donat al Manolo el reconeixement que es mereixia... Això és perquè el Manolo no era dels seus, està claríssim, no?
Jo vaig escriure una columna sobre això recollint aquella declaració tant freda que va fer la Pilar del Castillo dient “ha sido testigo de todo lo que ocurrió en España durante ciertos años” o una cosa així...i prou, punt. No va dir res més. El van acomiadar d’aquesta manera tant freda, que és molt trist, però allà ells. És molt trist, però no per mi, per ells. A mi em fa riure. Ells són els que queden ben retractats.