ENTREVISTA A JOSEP MARIA HUERTAS CLAVERIA
Josep Maria Huertas Claveria va néixer al barri de Sant Gervasi de Barcelona l’any 1939. Treballa com a periodista des de l’any 1964 a mitjans com El Correo Catalán, Tele/eXprés, Oriflama, Cuadernos para el diálogo, Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya i, últimament, a La Vanguardia. Ha publicat, en solitari o amb altres, més de 50 llibres sobre periodisme. Ha estat premiat amb el Nacional de Periodisme de la Generalitat (1990), el premi Mañé i Flaquer(1988) i també li ha estat atorgada la medalla d’honor de Barcelona.

Vostè va coincidir amb MVM a Tele/eXprés...
Sí. Ja me l’havien presentat quan jo col·laborava a Siglo 20 i el que més m’enrecordo és que se’m queixava i es lamentava de que malvivia per culpa de la inestabilitat que comportava treballar amb un contracte precari. Per tant, el vaig veure respirar el maig de 1972 quan ell i jo vam entrar en plantilla a Tele/eXprés. Li va donar molta importància i sempre ho va agrair al director del diari, Manuel Ibañez Escofet....

I també perquè sempre el va protegir pels seus articles políticament incorrectes. No?
Bé, nosaltres treballàvem pel matí perquè el diari sortia a la tarda. A més, a causa d’aquesta característica, el mitjà posava molt d’accent en assumptes internacionals. Aquí és on hi participava en MVM ja que escrivia la crònica dels fets que succeïen pel món. Un dia va escriure un article que no va arribar a sortir sobre tortures a Uruguay i que no va agradar gens a un dels socis fundadors del diari, Jaume Castells. Com que no era la primera vegada que estava advertit, el van castigar sense poder posar-hi la firma. Jo pertanyia a una organització semi-clandestina anomenada Grup Democràtic de Periodistes i ens vam reunir per tal de fer-hi quelcom. Vam decidir escriure una carta de queixa però enlloc de enviar la missiva al diari, vam pensar que el millor era entregar-la en mà a la casa privada de l’altre propietari, el senyor Godó. No se si es van espantar de que sabíem on vivíem però el fet és que al cap de quatre dies va tornar a signar. Això li va arribar molt al cor a en MVM.

Va viure un contacte directe amb ell quan escrivia els articles. Em pot donar el seu testimoni de com MVM es preparava els escrits periodístics?

Seia davant la màquina d’escriure, una Lexicon 50 que estava sobre un “carritu”, i tenia un vici terrorífic que era que bellugava la cama dreta constantment. Com que tots estàvem molt a prop més d’una vegada li havia cridat l’atenció perquè parés perquè em posava molt nerviós. Pel que fa els temes, ell sempre els comentava amb el seu cap de redacció, que li passava la informació del New York Times. Amb això i la seva pròpia cultura escrivia l’article, sense comentar-ho amb ningú més.

Quin paper creu que MVM ha tingut en el món del periodisme català i espanyol?
Són varis. El primer és aquesta capacitat de síntesis d’elements tant diversos com elements d’esquerra i una ideologia popular, cosa que jo no recordo que es fes abans. La segona és que MVM era un gran venedor de Catalunya, ja que pensava que dins del moviment per la lluita obrera, també entrava la lluita per la qüestió nacional. Segurament també influenciat per la seva dona, l’Anna Sallés. La tercera cosa que jo diria és que en tots els seus articles des de a La Soli fins a El País segueix una línia coherent.

Creu que les fornades de periodistes posteriors a MVM s’han vist influenciades per la seva obra?
És difícil de dir això. Em costaria contestar-ho d’una manera rotunda perquè el que veig són periodistes que intenten fer columnisme d’aquest tipus que he comentat abans, reunint tradició popular i ideologia. Podia dir la Maruja Torres però, evidentment, no correspon a les noves fornades.

Potser Sergi Pàmies?
Escriu bé, però crec que defuig massa de la ideologia dels seus pares. No crec tampoc que tingui el nivell de compromís social que tenia MVM.

Em pot destacar alguna època d’ell o algun article que va escriure MVM del qual tingui una predilecció especial?
Sí. 'Crónica sentimental de España' i l’article del Barça. El primer és un treball exemplar i el segon és un dels documents que va desembocar la mitologia sobre el club. Sense dubte, el millor MVM el trobem a Triunfo, però també s’ha de destacar l’època del Tele/eXprés i, per descomptat, d’ El País.