entrevista llorenç gomis

Com va conèixer a Manuel Vázquez Montalbán?
Em va entrevistar fa molt temps, als anys 50. Quan vaig veure publicada l’entrevista em va cridar molt l’atenció una cosa, que és que em va presentar com una persona que vivia de la ploma. Això em va fer pensar que per ell era molt important arribar a viure de la ploma, que era la seva aspiració. Llavors ell acabava de començar a treballar a Solidaridad Nacional i al final ell s’ha guanyat la vida molt millor que jo.

Quina faceta destacaria més d’en Montalbán?
En Montalbán tenia una cultura molt vasta, sobre tot la cultura popular. Als seus articles feia cites de tota mena, de cançons, de poemes, de llibres,...Tenia una personalitat molt rica que es veia reflectida en totes les seves vessants, com a novel·lista, com a polític, com a periodista, com a gastrònom, com a poeta,...

Què opina de que en Montalbán es definís a sí mateix com a poeta?
Sí, des de ben jove que li ha donat molta importància a la poesia. Em recordo que Espalder va fer un article a la revista El Ciervo sobre poetes joves i no va incloure al Manolo i ell es va enfadar molt. Després es va avergonyir d’haver-se enfadat tant. Però va fer-ho perquè li importava molt la poesia.

Quina etapa li agrada més de la carrera d’en Montalbán?
No ho sabria dir, perquè té una obra molt unitària. Des de els inicis ja tenia un estil molt marcat. Potser destaquen especialment els anys 60 i els 70, però el que més me crida l’atenció és la unitat d’estil. També la senzillesa i humiltat que va demostrar sempre, tot i ser tant conegut.

Com a articulista quina etapa li agrada més d’en Manolo?
Crec que l’estil més propi d’en Montalbán s’ha vist a El País, a les seves cròniques sobre política. Era un creador literari més que d’idees. Ho explicava tot com un compte degut a la seva senzillesa i gran coneixement de la cultura popular i del llenguatge. Bush i Aznar semblaven personatges de novel·la a les cròniques d’en Montalbán. A més semblava que no tenia dubtes del que explicava.

Quin creu que és el llegat que deixa Montalbán?
La seva manera d’escriure tan especial. En Montalbán feia una poesia periodística i un periodisme literari. Aquest estil tant seu és el que li dona unitat a tota la seva obra, el que es veu reflexat en totes les seves facetes.

ENTREVISTA A LLORENÇ GOMIS
Llorenç Gomis Sanahuja (Barcelona, 1924) és catedràtic emèrit de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i conseller de direcció del diari La Vanguardia. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona i es va doctorar a la Universitat Autònoma. Amb una colla d’amics, va fundar el 1951 la revista El Ciervo, de la qual va ser director amb Roser Bofill. Ha estat subdirector i coordinador editorial de La Vanguardia i director de El Correo Catalán (1977-1982). Ha publicat El medio media, Teoria dels gèneres periodístics, Teoría del periodismo i La notícia, dret humà. Com a poeta va guanyar el premi Adonais amb El Cavallo (1951); i va publicar altres llibres que va reunir a Poesía (1950-1975). El 1984 es va editar el seu primer recull en català Sons i sonets, que va estar seguit de Déu vos guard i passi-ho bé. De memòria és la seva autobiografia escrita als setanta anys. Llorenç Gomis no va coincidir mai treballant amb Manuel Vázquez Montalbán, però el va conèixer als anys 50 quan en Gomis li va coincidir una entrevista.
Com va conèixer a Manuel Vázquez Montalbán? Em va entrevistar fa molt temps, als anys 50. Quan vaig veure publicada l’entrevista em va cridar molt l’atenció una cosa, que és que em va presentar com una persona que vivia de la ploma. Això em va fer pensar que per ell era molt important arribar a viure de la ploma, que era la seva aspiració. Llavors ell acabava de començar a treballar a Solidaridad Nacional i al final ell s’ha guanyat la vida molt millor que jo. Quina faceta destacaria més d’en Montalbán? En Montalbán tenia una cultura molt vasta, sobre tot la cultura popular. Als seus articles feia cites de tota mena, de cançons, de poemes, de llibres,...Tenia una personalitat molt rica que es veia reflectida en totes les seves vessants, com a novel·lista, com a polític, com a periodista, com a gastrònom, com a poeta,... Què opina de que en Montalbán es definís a sí mateix com a poeta? Sí, des de ben jove que li ha donat molta importància a la poesia. Em recordo que Espalder va fer un article a la revista El Ciervo sobre poetes joves i no va incloure al Manolo i ell es va enfadar molt. Després es va avergonyir d’haver-se enfadat tant. Però va fer-ho perquè li importava molt la poesia. Quina etapa li agrada més de la carrera d’en Montalbán? No ho sabria dir, perquè té una obra molt unitària. Des de els inicis ja tenia un estil molt marcat. Potser destaquen especialment els anys 60 i els 70, però el que més me crida l’atenció és la unitat d’estil. També la senzillesa i humiltat que va demostrar sempre, tot i ser tant conegut. Com a articulista quina etapa li agrada més d’en Manolo? Crec que l’estil més propi d’en Montalbán s’ha vist a El País, a les seves cròniques sobre política. Era un creador literari més que d’idees. Ho explicava tot com un compte degut a la seva senzillesa i gran coneixement de la cultura popular i del llenguatge. Bush i Aznar semblaven personatges de novel·la a les cròniques d’en Montalbán. A més semblava que no tenia dubtes del que explicava. Quin creu que és el llegat que deixa Montalbán? La seva manera d’escriure tan especial. En Montalbán feia una poesia periodística i un periodisme literari. Aquest estil tant seu és el que li dona unitat a tota la seva obra, el que es veu reflexat en totes les seves facetes.