Doncs només vaig coincidir amb ell un parell d’ocasions. El que passa és que ell era un home molt generós a l’hora de fer pròlegs. A més, quan creia que un projecte tenia cara i ulls, no escatimava esforços en recolzar-lo. No obstant, ell era una tímid crònic i jo també.
I com és que li va demanar que fos l’autor del
pròleg?
Perquè ha estat sense cap mena de dubte el referent
intel·lectual de quan estudiàvem periodisme a la facultat.
Tothom volia ser com ell, crec que per dues qualitats molt importants
que ell posseïa: per una banda, la seva actitud política
i èticament progressista i, per l’altre, la visió
del periodisme com a servei públic unit a una fesomia com a escriptor
que agermanava la vocació literària i periodística.
Veient el perfil del MVM, no resulta sorprenent que estigués
d’acord amb vostè en la idea de la relació entre
literatura i periodisme...
És que, modestament, em considero un deixeble de MVM
en el sentit que tant ell i jo compartim la crítica a la manera
hegemònica de fer i ensenyar periodisme en aquest país.
El gruix dels periodistes d’avui en dia apliquen uns procediments
de comprensió de la realitat que són discutibles perquè
consagren una mena d’ètica i estètica basada en
l’objectivitat. MVM era molt crític amb aquesta idea perquè
tenia la convicció que el periodisme hauria de ser un servei
públic, un quart poder crític. A més, coincideixo
amb ell en que la manera de veure i narrar la realitat hauria d’anar
de la mà amb noves formes periodístiques.
Suposo que també hi haurien alguns aspectes en què
discernien...
Estic parcialment en desacord amb alguns diagnòstics
que va fer. Per exemple, el cas que ara més em ve al cap és
quan MVM va criticar la remodelació urbanística que va
patir Barcelona pels Jocs Olímpics. Jo, com finalment es va acabar
demostrant, estava convençut que allò seria un guany per
la ciutat. El que passa, i vull recalcar que només va succeir
en comptades ocasions, és que MVM era una mica apocalíptic
davant d’alguns canvis socials.
Cita assíduament al malaurat escriptor en les seves
classes?
Com tot professor, jo tinc una predilecció, uns exemples
que crec que són útils pels estudiants. MVM, com altres
autors, el cito quan pertoca perquè convé que les noves
generacions entrin en contacte amb aquesta tradició i no pateixin
el risc de desconèixer-la. Un error que crec que existeix en
els continguts del pla d’estudis en periodisme és la identificació
entre ensenyament i mera instrucció. Això porta a casos
com en que a quart de periodisme hi hagin alumnes que desconeguin les
obres de Truman Capote, MVM o Kapuscinsky.
Però considera positiu que els alumnes aprenguin un
periodisme molt lligat amb el món ideològic? Més
que res perquè sempre es parla de l’objectivitat que ha
de tenir un periodista...
Qualsevol periodista escriu des de la seva ideologia. Sempre
ensenyo als meus alumnes que han de desconfiar dels periodistes que
pretenen no tenir ideologia o que pretenen ser objectius perquè
a més de ser impossible és un parany retòric del
que es val un tipus de periodisme que pretén imposar una visió
hegemònica. L’objectiu del periodista ha de ser explicitar
la seva visió de la realitat perquè és amb això
en que pot jugar el lector i enfrontar els seus punts de vista.
Per acabar. Em pot donar la seva visió acadèmica
sobre els articles de MVM?
Des del punt de vista estilístic, és un escriptor
d’articles per sobre de la mitjana. Però el seu punt fort
per mi és haver estat una de les principals veus narradores -juntament
amb Haro Tecqlen- de la història d’aquest país en
els últims trenta o trenta-cinc anys. Significa la tasca de reflexió
sobre aquest espai de temps més intensa i més exhaustiva.
A més, no ha sofert cap tipus d’eclipsi en la continuïtat
dels seus articles.