Quin creu que és el llegat periodístic deixat per Vázquez Montalbán?
En Montalbán va desenvolupar dues grans dimensions relacionades amb el periodisme. Una és la relacionada amb les seves aportacions a la teoria del periodisme, fetes sempre des de una perspectiva molt personal, molt pròpia, amb una metodologia també molt concreta, val a dir també que amb poca assiduïtat, i l’altra dimensió és la que compren la seva dilatada obra com a articulista i cronista.
Englobant-les a totes dues s’ha de tenir en compte la seva dimensió ètica, el seu compromís social i fins i tot el seu exemple personal ètic. Montalbán era un periodista molt poc vanitós, amb un gran sentit de la modèstia i de l’humiltat, tant en el seu tracte com en la seva manera d’escriure, perquè era molt respectuós amb tothom, com també per la seva exemplaritat en moments difícils de la seva vida en els que no li va fer cap mania a escriure en una revista molt marginal dins del circuit de la comunicació més respectada com era una revista de decoració de mobles que es deia Hogares Modernos. Aquesta manera de ser ha marcat tota la seva obra.

Quina creu que és l’aportació més rellevant feta pel Montalbán a nivell professional?
Ell va fer una aportació molt important a la teoria del periodisme, en part pels moments difícils en que va aparèixer perquè hi havia poques publicacions sobre aquests temes, feta a més en llengua castellana i des de Barcelona, que és l’Informe sobre la información.
Aquest és un dels pocs llibres sobre informació que surt en aquell temps escrit a Espanya amb una metodologia accentuadament marxista - que és la que sempre va mantenir en Montalbán-, i és també un llibre molt crític, amb un rigorós anàlisi dels factors que intervenen en el sistema de comunicació de masses.
La tesi principal del llibre és que el món està dividit en dos grans blocs informatius, l’occidental i l’oriental, i que un ignora a l’altra. Els països que estan sota l’òrbita capitalista només reben informació de les quatre grans agències mundials i desconeixen el punt de vista de l’altre bloc, el soviètic, i a l’inrevés. Ell va fer doncs una crítica al sistema del blocs molt pròpia d’aquella època de la guerra freda i fa unes reflexions molt importants sobre l’estructura de la comunicació social del moment. Va ser un llibre que va tenir molta influència sobre la meva generació i la següent.
Després va tornar a incidir en aquest camp teòric quan als anys 70 va recollir una sèrie d’articles publicats a la revista Comunicación, especialitzada en teoria de la comunicació, a la qual jo també treballava. En aquests articles ell donava la seva visió de la història del periodisme, des de la perspectiva del materialisme històric. Són totes dues aportacions molt interessants del Montalbán com a teòric de la comunicació.

Què és el que més destacaria del Montalbán articulista?
Hi ha una primera etapa de la seva obra que és quan ell comença a treballar a Solidaridad Nacional quan acaba la carrera. Però la etapa que conec més es quan entra a treballar a Siglo 20, on va fer unes columnes sobre política internacional molt brillants. Destaca també d’aquesta època la seva enorme capacitat de memorització i la seva facilitat per a escriure. També seria interessant estudiar la seva etapa a la revista Hogares Modernos, perquè considero que els anomenats gèneres menors en periodisme, com podria ser el periodisme de serveis, també es pot veure el talent del periodista. Per un periodista amb talent no hi ha gèneres menors, i aquest era el cas d’en Montalbán, que sempre deixava una petjada de qualitat, de sensibilitat.
Ja en els anys 70 va col·laborar en la revista Triunfo i a Siglo 20, a més de les seves col·laboracions en revistes d’humor, com El Jueves, o Por Favor. Crec que l’aportació més nova que fa en aquesta època és un tipus de crònica esportiva basada en el futbol i concretament en el Barça, en la qual fa un salt qualitatiu importantíssim en el que és el tractament interpretatiu d’esports. Sap vincular perfectament el que és l’experiència esportiva a un fenomen social de més abast, a una certa mitologia social amb els jugadors de l’època, i introdueix un llenguatge i un univers periodístic molt ric i d’un enorme poder comunicatiu. Aquesta aportació és la més original des de el meu parer, tot el demés és molt brillant, sobre tot l’última etapa de finals del 70 fins a la seva mort com a columnista de El País. Tenia un tractament de l’actualitat modèlic i una capacitat enorme per a imaginar frases i conceptes. La seva màxima maduresa arriba estant en El País, però crec que la seva etapa més brillant és la dels anys que va estar a Triunfo i a Tele/eXprés, del 70 al 79, i dins d’aquesta etapa les seves cròniques esportives i polítiques.

On i quan va coincidir vostè amb en Montalbán?
Jo el vaig tenir com a professor de l’escola de l’Església. El vam suggerir com a professor perquè tot i saber que ell era comunista era una escola molt oberta i havia gent de totes les idees polítiques. Posteriorment jo també vaig ser professor de l’escola i em va ajudar a preparar un seminari que fèiem d’investigació sobre la viabilitat de la premsa en llengua catalana a Catalunya i ell em va orientar molt en temes de metodologia. Després quan vaig publicar el meu primer llibre ell col·laborava en aquells moments en la revista Triunfo i em va fer una crítica molt favorable, però feta des de una posició molt responsable. Als anys 70 vam col·laborar junts per a l’editorial Salvans en la creació d’uns llibres de divulgació. Llavors ell ja començava a ser conegut i em va trucar per escriure un llibre sobre teoria de la imatge, un tema en que jo havia aprofundit. Després vam estar un temps en que ell es va dedicar molt al periodisme i a la política, fins que l’any 1988, quan jo era president de la Societat Catalana de Comunicació, vam fer un reconeixement de l’obra teòrica d’en Montalbán, coincidint que es complien 25 anys de la publicació de l’Informe sobre la información. Ell va venir a explicar les condicions en que va escriure aquest llibre, ja que estava a la presó.
A partir d’aquell moment ell va entrar en una gran producció com a novel·lista i vam coincidir poc. A més ell era un home molt tímid i vivia molt apartat de les tertúlies que es celebren.