Perquè ho diu això?
Doncs per exemple, recordo una anècdota de quan un dia em va portar a casa després d’un sopar i li vaig comentar el meu desacord amb les seves idees sobre el País Basc i, fins i tot, li vaig demanar que ho medités. Anys abans, també vam tenir discrepàncies pel tema Banca Catalana ja que va escriure un article exculpatori a Jordi Pujol que jo vaig trobar lamentable i li vaig escriure una carta que mai em va contestar. La manera d’entendre el nacionalisme ens va separar però sense perdre les bones maneres.

Entrant ara en el terreny més acadèmic, Quina és la seva opinió sobre assajos com Informe sobre la información o Historia Social y Comunicación? Són aplicables avui en dia en els continguts acadèmics de les facultats de periodisme?
Els dos llibres són molt dolents. Informe sobre la información és una espècie de pamflet escrit en la presó sense documentació ni bibliografia. És només la publicació de la línia general marxista sobre la comunicació. Fa bastant de temps que no me’l llegeixo però quan el vaig tornar a rellegir no li vaig trobar cap mena d’interès. Sobre l’altre manual, Historia Social y Comunicación, es veu que és escrit per una persona que ha perdut el contacte amb la realitat.

Però algun tret de MVM, com per exemple la seva capacitat modernitzadora del periodisme, ho deu aplicar a les seves classes?
El fet de renovar el llenguatge periodístic provoca que la ensenyança sigui perdurable. A part, ell és un escriptor enorme què, malauradament, l’èxit li va portar a no comprendre el que passava al món. Un exemple és el cas de Carvalho, que evoluciona des del realisme fins a caure en la farsa més absoluta. Això només és conseqüència de la evolució pròpia de l’escriptor. No obstant, la seva lliçó d’estil i estètica és aprofitable ja que va ser un articulista brillant.

Acadèmicament, què creu que és més ensenyada, la seva obra periodística o la literària?
Home, el seu gènere rei va ser, indiscutiblement, la novel·la i és normal que hagi tingut més difusió que no pas la seva obra periodística. Tot i això, va escriure multitud d’articles des de els seus inicis a Tele-Exprés fins a El País, passant per experiments com a Por Favor, on utilitza un lèxic “pop”...

Perdoni. Ja ha comentat dues vegades aquest terme, me’l pot explicar més detalladament?
Sí. MVM introdueix la cultura de masses en el discurs periodístic contemporani. Utilitza metàfores que, per una banda, estan sospeses en Lenin, i per l’altre en figures com Concha Piquer i això té un gran mèrit estilístic. Són metàfores vertiginoses, salts i piruetes que ens han influenciat a tots. I continuant amb la pregunta anterior, MVM és el primer que concep la seva poètica com a periodística, però entenent el diari com una totalitat. És a dir, des de la primera pàgina que parla del Lenin fins a la pàgina 44 que parla de la Rocio Jurado i aleshores construeix uns dols metafòrics prodigiosos. És una hipòtesi meva, però crec que té un antecedent amb Joan de Segarra, que també utilitzava una mica aquesta tècnica.

Creu que amb la seva mort s’activarà l’estudi dels seus articles?
No tinc ni la menor idea, però quan una persona mort hi ha un interès immediat en la seva obra, tant periodística com literària. La supervivència del seu treball està assegurada ja que la seva aportació a la renovació del periodisme contemporani és indiscutible.