Entrevista a Antonio Franco
Director d' El Periódico de Catalunya

Com va conèixer Montalban?
La meva aproximació a ell va ser per la meva afició com a lector de la revista Triunfo. Quan era estudiant ja era fan del Manolo, com tota la gent “progre” d’aquell temps. Parlem del 67, perquè jo sóc un veterà de collons. Recordo que vaig establir una relació més estreta amb ell, a partir de la nostra participació dins del Grup Democràtic de Periodistes. Les reunions del grup les feiem a casa meva. Va ser en aquest moment, quan vam tenir una aproximació personal. Tots dos érem molt culers, ell era molt militant del Barça. Recordo les nostres discussions de futbol i política. Irònicament, ens anomenaven “l’esquerra de la grada blaugrana”. El futbol, la política i el grup democràtic em van donar l’aproximació personal.

I aquesta relació inicial amb què va desembocar?
Vam tenir una vinculació amb la premsa satírica. Era amic de l’Ivà, l’Oscar... Amb l’Alex Botines vam fer una revista: el Barrabás. I després, el mateix equip vam fer el Papus. Però em vaig desenganxar després de l’atemptat que vam patir. El Manolo estava molt relacionat amb la premsa satírica, involucrat en el projecte Por Favor, cosa que va ampliar els nostres punts de trobada. Vam aconseguir un coneixement personal i una bona sintonia.

Quan va néixer el projecte del Periòdico?
Va néixer amb el desig de fer un diari de centre esquerra, popular amb les formes però informatiu. La premsa era avorrida, en format llençol. I ens vam plantejar per canviar-la. Vam aprofitar a fons la inexistència de una hemeroteca en contra, perquè era una capçalera nova, amb les mans lliures. Per fer una línia editorial molt nítida vam optar per tenir mots columnistes. Dins de l’esperit de la transició, vam aglutinar periodistes de totes les tendències. En aquest ampli ventall de columnistes, vam apostar d’unir un 50 per cent de columnistes de la resta de l’Estat i la resta de Catalunya. Buscàvem personalitats significatives del que era el projecte d’esquerres aquí a Catalunya. De seguida vam pensar amb el Manolo. Teníem la dificultat que estava pluriempleat. Alhora en aquella etapa estava començant a escriure llibres, encara assaigs, però ja tenia una activitat regular dedicada a l’escriptura.

I llavors el va contractar?
Vaig contractar el Manolo quan va sortir El Periódico. Al primer número ja va aparèixer. Vam fer un pacte global de periodicitat d’articles en funció del seu contracte que tenia signat amb Interviú.

Com van ser els seus inicis periodístics?
Ell era un fenomen de velocitat al escriure. Tenia dos màquines d’escriure amb dos articles a la meitat i, era capaç d’anar-los elaborant els dos a la vegada. Quan ho explicava li fèiem molta broma, li dèiem “malparit i monstre”. Era molt ràpid, tenia la virtut que feia la versió directe en net. Això creava certs complexes als professionals joves, que encara eren cagadubtes. Ell era molt admirat. Tan sols retocava la puntuació. Era un professional de tècnica molt depurada i d’una gran capacitat d’inventiva.

S’hi va avenir de seguida a participar al diari?
El vam enredar. Ell va creure en El Periòdico. Aquí, comptava amb una dotzena d’amics, amb les quals es podia entendre amb certa facilitat. Va comprendre el paper que podia jugar en aquest àmbit. Tot i que estava molt immers en tema polític del PSUC, era conscient que ell n’era la part més cultural. Va aconseguir establir un tracte familiar amb els lectors, donava un punt de vista d’esquerra clara, però no era percebut com un membre d’aparell de partit i, per tant, no va crear barreres. Era acceptat com un intel·lectual, un escriptor professional més que un adoctrinador.

Però hem vist que la regularitat dels seus articles era inconstant, oi?
Teníem un pacte inicial d’articles setmanals. Ell era un desordre. Quan tenia altres afers no publicava fins que ho havia solucionat. Però després va publicar amb regularitat, dia a dia. No obstant això, feia la trampa de quan estava fent un llibre, hi havia un mes que no publicava res. Amb ell teníem un pacte diferent.

Inicialment estava a la secció d’opinió, però per què el van situar a la de televisió?
Ell era de l’opinió que els intel·lectuals s’havien equivocat declarant la guerra a la televisió, perquè s’havia d’acceptar com una realitat. Es pot sobreentendre una cosa sobre la realitat amb més facilitat si fas una interpretació, de tipus social o familiar o sociològica, d’una cosa que ha sortit a la televisió. És més comprensible per la gent que si ho fas a partir d’un article d’opinió de política pura i dura. Aquesta és una de les seves claus de la seva estada a la secció de la televisió. Era on treia la seva sorna. Era com una secció d’esbarjo per ell.

...
El Periòdico va fer una secció de televisió quan encara no existien en cap diari. Vam establir la secció d’espectacles. En Manolo va ser un impulsor. Seria una badada històrica no haver fet un diari popular amb una secció de televisió, amb voluntat de servei però amb sentit crític. Ell deia que no era perdre temps veure la televisió. Parlava de descodificar la televisió per la gent, explicar les claus.

Com es va produir la desvinculació de Montalbán del Periódico?
Ell sempre havia tingut la sensació que a Catalunya el món intel·lectual estava badant perquè no volia sortir fora, a la resta de l’Estat, i no intentaven influir a l’exterior. Era conscient que el tema de la força mediàtica a Madrid era molt important, i s’havia de participar-hi per arribar a fer entendre diverses idees d’Estat on tots hi poguéssim estar còmodes. El País era un diari ja molt referencial a l’Estat i estava mancat d’opinadors. Gràcies a ell, va ser possible que una part del pensament progressista cultural català tingués veu. Manolo va fer una funció de “pont aeri d’idees”.

Què destacaria de Montalbán com a persona?
Tothom deia que era molt tímid. Però jo crec que era introvertit en les relacions personals però no exactament tímid. Malgrat aquest posat que transmetia com si tingués por, deia tot el que pensava en situacions fins i tot incòmodes. Era contundent, i quan estava en camp contrari, contestava amb tota la duresa intel·lectual. No és el comportament d’un tímid dir el que vols, estiguis amb qui estiguis, i ell ho feia. Era introvertit però valent. Alhora tenia un sentit molt calorós amb les relacions personals, amb una atenció regular a tothom. Sempre apunt per participar en els projectes nous, molt voluntariós. Era capaç de demanar grans sumes per un article a Interviú, i participar de franc en una revista de ferroviaris de 250 còpies. Tenia idees clares respecte el paper de l’intel·lectual progressista d’estar amb qui el reclami. Tot i les bromes de com podia ser roig i menjar llagostes, fins i tot, en aquestes qüestions era didàctic. Com que era molt treballador tothom li reconeixia el dret a menjar calent. La bona professionalitat i capacitat de treball li va donar una aurèola d’home coherent.
El Manolo va ser una persona referencial en la creació del nostre pensament.