Entrevista a Vicent Sanchis Llacer
Per Jordi Duran i Marta Espasa (Barcelona)

Vicent Sanchis Llacer (València 1961) és un periodista que ha treballat i col·laborat en diverses publicacions i editorials. Entre 1984-88 va ser el director del setmanari d'informació general El Temps, on primer hi va treballar com a redactor. Posteriorment va ser nomenat director de la revista Setze, suplement en català de Cambio 16, i del diari El Observador. Des de 1996 és el director del diari AVUI.

Com i quan va arribar Manuel Vázquez Montalbán a la redacció del diari AVUI?
A l'AVUI Manuel Vázquez Montalbán va arribar quan jo no hi era, i em fa l'efecte que ho va fer en un moment en què s'estava preparant la renovació de la maqueta en l'anterior etapa, quan hi havia com a director Vicenç Villatoro, i per tant es va fer un nou plantejament de secció d'opinió. Un dels noms que en aquell moment es van barallar amb més il·lusió, suposo, va ser el de Manolo Vázquez Montalbán. Em fa la impressió que el Francesc-Marc Álvaro hi va parlar. Però bé, per la relació que jo tenia abans, fins hi tot d'arribar a l'AVUI, sé que ell era una persona que quan algú li demanava la seva col·laboració en alguna història, si li venia mínimament en gràcia, s'hi apuntava sempre amb un entusiasme que no aparentava, perquè era una persona tímida. Era molt tímid, però de distant no en tenia res. Suposo que li van preguntar i que no hi hauria massa dificultats.

Què destacaria de Manuel Vázquez Montalbán com a periodista? I com a persona?
Jo crec que com a periodista era una màquina de treball. Era un senyor al que se li podia demanar qualsevol cosa i era capaç de fer-la ràpid i fer-la bé. I per tant un professional, que n'hi ha tan pocs, per desgràcia. Hi ha moltíssima gent que parla molt i per treballar no n'hi ha tanta. A més era un senyor que no només tenia capacitat de treball, sinó també de raciocini i memorística impressionant. El que per a ell resultava fàcil una altra persona hagués patit moltíssim. El resultat periodístic no era una catàstrofe. Hi ha gent que treballa molt ràpid i el resultat és un desastre. Ell el resultat periodístic que treballava no era un excés de gran estil periodístic, però sí que era una màquina d'idees, contínua i sense parar. A més d'idees bones, ben lligades i fins hi tot bastant originals. I com a persona jo crec que era un pont. Era una persona amb la qual gent de moltes procedències ideològiques i de diverses procedències nacionals es podien trobar a gust, perquè ell feia de lligam. Ell era una porta a la qual tothom podia trucar.

Quina era la manera de treballar de Montalbán, feia els articles a la redacció o els enviava perquè els feia a casa?
Els articles els feia des de casa. Era capaç de fer-los ràpid. Els feia en castellà i aquí els traduíem.

En l'homenatge que el dilluns 24 de novembre de 2003 es va fer al Col·legi de Periodistes vostè va dir que Vázquez Montalbán va ser una de les poques persones de Catalunya que va creure en el projecte de la revista El Temps de València.Ens pot explicar com era el Montalbán que escrivia al Temps? Diferia molt del que ho feia a l'AVUI?
No, no perquè aleshores seria com Doctor Jekyll i míster Hyde. Era la mateixa persona capaç d'entendre totes les sensibilitats i tots els matisos. I era una persona gens, gens, gens sectària. A veure l'esquerra, i la dreta també, però l'esquerra perquè intel·lectualment aquest país ha estat d'esquerres, i parlo de Catalunya, ha estat molt sectària, o estàs amb mi o estàs contra mi, o és blanc o és negre, o ets dels nostres o ets un traïdor. Manolo Vázquez era absolutament l'antítesi. Ell no es fixava mai de quin color era qui li demanava una cosa, només es fixava si aquella era bona gent, si el projecte tenia algun sentit i si hi havia un cert atreviment i una certa rebel·lia. I a partir d'aquí s'apuntava, amb poc entusiasme, perquè no era una persona entusiasta en les formes, però sí en el fons perquè complia sempre. I estava sempre a la teva disposició.

Manuel Vázquez Montalbán va ser un home d'esquerres amb un ideologia marcada. Aquesta ideologia, que sovint es reflectia en els seus articles, va comportar algun problema amb la línia editorial del diari?
Jo crec que l'AVUI és el diari més plural que hi ha avui a Barcelona, i no em crec la gent que es diu que és plural com a consigna. Em crec la gent que diu que és plural i ho demostra. Jo crec que a l'AVUI es pot sentir a gust la Teresa Pàmies, que en aquest sentit té una ideologia més pròxima a Manolo Vázquez, i es pot sentir a gust un senyor amb tendència de dretes o tendència conservadora. Es pot sentir a gust mossèn Ballarín i es pot sentir a gust Pilar Rahola. Mai he tocat un article a ningú d'aquesta gent i això no ho poden dir tots els diaris de Barcelona, per no dir cap. I mai m'he posat a censurar per ideologia. Evidentment és un espai de comoditat per a qualsevol. N'hi he tingut mai cap bronca amb Manolo, n'hi pensar-ho, ni ningú ho pot dir en veu alta. Si parleu amb Pilar Rahola, o si parleu amb González Casanova, o si parleu amb Carmen Chacón, o si parleu amb Alícia Sánchez Camacho, i crec que estic parlant de gent prou diversa, tots se sentiran a gust. Atenció, de vegades hi ha diaris que fan trampa perquè diuen nosaltres som objectius o plurals perquè aquí escriu molta gent. No, no això no és veritat cada diari té la seva estratègia, i cada diari té les seves referències ideològiques i nacionals. Les referències nacionals de l'AVUI estan clares, les ideològiques són més matisades, però la llibertat amb què actuen la gent que treballa en opinió a l'AVUI jo crec que no la troben en cap altre diari de la ciutat. Seria difícil trobar un diari així a Madrid i fins i tot a Europa.

En aquest sentit a la secció "Elogis desmesurats", Montalbán hi tenia "carta blanca"?
Home, ell i tots. Repta, a veure si hi ha algú que pugui dir que ha estat censurat a l'AVUI. Algú que pugui dir que ha estat censurat a l'AVUI i que no ha estat censurat per una qüestió de Codi Penal. Perquè clar, si algú escriu una cosa que xoca amb el Codi Penal, si aquest senyor vol anar a la presó doncs nosaltres no en tenim cap ganes.

El dia que va morir, l'AVUI va publicar el seu últim article. Què representa per l'AVUI ser l'últim diari on Montalbán va escriure? Van augmentar les vendes d'exemplars?
Les vendes del diari no pugen per la publicació d'un article. Les vendes d'un diari depenen d'altres factors, però en tot cas per desgràcia quan hi ha un esdeveniment important, o a vegades per sort unes eleccions, la mort de Manolo, o, separem absolutament la comparació, la mort de Floquet de Neu la gent compra el diari. La gent aquí va comprar el diari no perquè hi havia l'últim article de Manolo Vázquez, sinó perquè s'havia mort. Jo del que estic contentíssim és del paper que va fer l'AVUI, perquè crec que va ser el diari de Barcelona que millor va tractar el personatge, donant tant en extensió com en qualitat, com en quantitat de planes. L'últim article publicat va ser una petita broma del destí. Jo crec que Manolo treballava en El País professionalment i treballava a l'AVUI per complicitat i per simpatia. L'últim gest de complicitat que li podíem haver fet i que ens podia haver fet era precisament publicar el seu últim article. I encara un gest més de simpatia i complicitat era que aquest últim article era el retrat del Sr. Artur Mas.