Quina
relació tenia amb la Montserrat?
La relació era d'amigues.
Vam passar molts moments molt alegres. Com que la meva família
encara no tenia casa a Catalunya, quan venia a Barcelona em
quedava a casa seva. Va ser una gran amistat, molt profunda.
Com la va conèixer?
Va ser a París l’any 1975, a la Comissió de
Deportats. La Montserrat tenia una beca per una estada allà i
ja havia de tornar a Barcelona. Aquell dia va assistir a
la Comissió i per casualitats de la vida, m'havia
tocat presidir l'assemblea general. Justament la Montserrat
era allà i em va veure. Va notar que el meu accent
era de catalana i aleshores va preguntar a un dels assistents
qui era, i li van respondre que era una deportada. Ella es
va sorprendre perquè un dels deportats li havia dit
que no hi havia hagut dones deportades, encara no entenc
com li va poder dir això! Així que ens vam
conèixer just quan ella havia de marxar cap a Barcelona.
Va ser gràcies a l'atzar i al meu accent de catalana.
A partir d'aleshores sempre que anava a París, on
jo vivia, em visitava.
Què creu que va ser el que
la va impulsar a fer el llibre Els catalans als camps
nazis?
Ella sabia que això existia. Aquí a Catalunya
hi havia uns companys, gent que també havia estat
als camps, que havien tingut contacte amb ella. En Josep Benet,
advocat, li va dir que ho tirés endavant.
Com valora la feina feta per la Montserrat
sobre els deportats?
Ella sabia expressar com ningú el que tu senties. No
sols ho escrivia bé, sinó que et fa sentir el
que tu senties. He buscat i rebuscat llibres sobre els deportats
i no he trobat cap escriptor que descrigui tan bé els
que sentíem i sentim els deportats. Per sort, si no
s'ha viscut mai no se sap del tot el que sentíem. Els
que no ho han viscut en la seva pell només poden entendre'n
una part. Els deportats vivim amb fantasmes. La Montserrat
Roig és la persona que més ha sabut treure no
sols el que era, que ningú s'ho pot imaginar, sinó també el
que sentíem. Ella va arribar a comprendre el que havíem
patit.
Creu que la Roig va ser pionera en
treure a la llum pública les deportacions de catalans
als camps nazis?
És ella la que va donar a conèixer la deportació,
sí que va ser la pionera. Aquí teníem
el franquisme i ella es va atrevir. El treball dels deportats
per mi ho és tot. No és només història.
Jo li estic molt agraïda perquè abans que ella
ningú ens havia preguntat res, ningú.
Com va viure la Montserrat tota la
feina d'entrevistar els testimonis?
Mentre feia la feina ella estava embarassada. I no sé com
va aguanta tot allò que li explicàvem, em pensava
que avortaria de sentir totes aquelles animalades que ens havien
fet. Va ser molt valenta. Ella ens escoltava i ens entenia.
Què va sentir vostè quan
va anar a Televisió Española per ser entrevistada
per la Montserrat Roig?
Crec que hi hauria d'haver més gent que pogués
parlar a la televisió. A nosaltres se’ns ha silenciat.
Jo em trobo sola aquí. Tinc 91 anys i dels deportats
ja no quedem gairebé ningú. La meva amiga, una
altra supervivent, viu a Tolosa i vol estar tranquil·la.
La Montserrat també va ser
una dona molt lluitadora.
No parlaré mai de les dones que van lluitar contra el
franquisme sense parlar de la Montserrat Roig. Tenia un sentiment
patriòtic, democràtic i avançat que també li
veia a Manuel Vázquez Montalbán. La pèrdua
de la Montserrat Roig l'equiparo a la del Montalbán.
Ara hi ha gent que val, però que tinguessin l'empenta
que tenien aquests dos escriptors i periodistes, no.
Per acabar què ens diries de
la seva personalitat?
Era senzilla, intel·ligent.
Pujar
|
