|
Roig a la publicació
És
per aquesta sèrie de motius i la indefinició del
diari que Montserrat Roig només va col·laborar
en dues ocasions excepcionals amb el diari però no
hi va tenir una continuïtat. Roig
havia abandonat anys abans el partit, però amb la
consolidació de la seva relació amb Sempere
hi va tornar amb força, realitzant dos articles
d’opinió que van ocupar un lloc d’honor
en la publicació (sobre la mort de Franco), així com
tornant a la militància del partit formant part,
temps després, de la primera llista electoral del
PSUC en democràcia.Els
dos articles que Roig va escriure al diari foren probablement
un encàrrec especial de la direcció, donades
les característiques del tema, de gran rellevància
i el perfil de l’autora. Roig els va signar com a
Capità Nemo, guia del Nautilus i personatge literari
admirat per ella.
El primer dels articles, “Un poble que no es resigna
a morir”, és una crònica de gran càrrega
política (opinió) sobre un concert reivindicatiu
ofert per Raimon el 30 d’octubre de 1975. L’autora
s’usa del fet en sí per parlar del context polític
del moment, en plena agonia del dictador. El
segon article, escrit el 24 de novembre de 1975, “La
mort del dictador”, ocupa la portada del diari, lloc
habitualment destinat només a l’editorial. És
una celebració de la mort de Franco, amb un estil
molt literari (ús de figures retòriques),
opinatiu, amb una asseveració final dirigida al
dictador i uns versos d’Alberti.
Biografia de la publicació
El “pal
de paller” de la premsa clandestina catalana
El
diari Treball, fundat el 1936, va ser l’òrgan central del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC),
tan durant la guerra civil espanyola, com a l’exili,
les postrimeries de la dictadura, i des de la oficialització del
partit, el 1977 fins els nostres dies. El 1972 es va tornar
a editar des de l’interior del país, a Barcelona,
sota la direcció de Joaquim Sempere i Enric Vives.
Inicis
de la segona etapa
A l’inici de la dècada dels setanta el format
era petit, de 32 x 22, no passava de tres o quatre pàgines
i la periodicitat era quinzenal. No tenia seccions fixes
però sempre hi havia una editorial, a la portada,
i normalment hi havia un quadre amb els ajuts econòmics
a la publicació. Com a fets destacats, les il·lustracions
de Perich, declaracions del Comitè Executiu del PSUC
i, a excepció dels comunicats de Gregori López
Raimundo, no hi havia cap article firmat.
Consolidació de
la publicació anys setanta
El 1975 se’n distribueixen 17.000 exemplars, costava
8 pessetes i es cobraven entre el 70 i el 80%. Ja començaven
a aparèixer les firmes dels articulistes, com F. Seguí,
Jordi Català, Serrallonga (pseudònim), Rafael
Vidiella, Salvador Roig, o el mateix director, Joaquim Sempere,
amb el pseudònim Ernest Martí. Els
tema fonamental era la reivindicació del moviment
obrer, tan a nivell nacional com internacional amb cròniques
de vagues, manifestacions, contra la dictadura, demanant
l’alliberament de presos polítics, la visió de
la universitat com un element de lluita, etc.
El diari, però, no tenia un model definit, ja que
no era un diari estrictament militant ni tampoc una publicació dirigida
a un públic ampli. Era una diari quinzenal (pel format,
no per la periodicitat) d’informació, opinió i
crítica, atent a la conjuntura política, el
debat ideològic i cultural, i ales necessitats del
partit. Un diari popular, dirigit a un públic informat,
polititzat i clarament d’esquerres.
|
