|
Roig a la publicació
El 17
de març de 1971, Josep Maria Soria escriu a la secció “Los
miércoles letras” del Telexprés un
article sobre una jove escriptora, de només 24 anys,
que malgrat acabar de llicenciar-se ja té quatre
premis al seu nom. Aquesta escriptora és Montserrat
Roig, la mateixa que dos mesos després també escriurà a “Los
miércoles letras”.
Així és, el 26 de maig de 1971 Montserrat
Roig escriu el seu primer article, “Mon Mascle”,
i fins el 28 de març de 1973 arribarà a publicar
fins a 60 peces en total. La seva col·laboració al Telexprés serà entre
2 i 4 cops al mes, sempre el mateix dia, i sempre a la
mateixa secció. Uns articles que són una
barreja entre crítiques literàries i assajos,
fortament impregnats de l’essència de la Montserrat
Roig jove, combativa i irònica quan cal. Com ella
mateixa reconeix, en aquesta època, i tot i la seva
joventut, es projecta sovint cap al passat. Malgrat els
quatre premis (Premi Recull, Premi de Sant
Adrià del Besòs, Jocs Florals de
Caracas i Premi Víctor Català), és
una època de pocs ingressos, cap d’ells fixes,
per l’escriptora. Diu que li agradaria “escriure
vuit hores al dia i poder viure d’això”,
però impregnada d’unes conviccions clares,
assegura que “hi ha unes limitacions que les imposa
la pròpia ètica”.
Biografia de la publicació
El Telexprés neix el 16 de setembre de
1964, aprofitant una certa obertura de la dictadura franquista.
Malgrat les dificultats que suposa el context polític,
el diari aconsegueix omplir un espai de premsa progressista,
gràcies en part als intel·lectuals que hi col·laboren.
Telexprés és un diari vespertí inspirat
en France Soir. És el primer diari d’iniciativa
privada nascut a Barcelona des del final de la Guerra Civil,
possible gràcies a les bones relacions del seu editor,
Jaume Castell, amb el règim de Franco.
El seu primer director és Andreu Avel·lí Artís,
més conegut com a Sempronio. La seva ideologia distant
amb el franquisme porta a la seva destitució en favor
d’Ignasi Agustí; setmanes després, la
direcció passa a mans de Carles Sentís. El
1968 hi ha un nou canvi que porta Manuel Ibáñez
Escofet al capdavant del diari. Durant la seva direcció, Telexprés viu
la seva millor època i adquireix gran prestigi. Ibáñez
Escofet aconsegueix atraure un públic jove i progressista,
i impulsa valors a l’alça com Joan de Sagarra,
Terenci Moix o Manuel Vázquez Montalbán. El
1976 torna a haver-hi un canvi en la direcció del
diari, arran del cas Huertas Clavería, amb la substitució d’Ibáñez
Escofet per Pere Oriol Costa.
El fundador del diari, Jaume Castell, l’havia traspassat
a la família Godó, propietària de La
Vanguardia, però aquesta, incòmoda amb
la línia progressista de Telexprés,
decideix vendre’l a Sebastià Auger, propietari
del grup Mundo, políticament d’esquerres. La
precària situació d’Auger no afavoreix
el diari, tot i que manté part del seu prestigi. Finalment,
aquesta crisi porta a la desaparició de Telexprés el
23 de desembre de 1980. Alguns dels redactors més
destacats en els 16 anys d’història del diari
van ser: Josep Pernau, Joan de Sagarra, Tísner, Jaume
Guillamet, Josep Maria Soria, Manuel Vázquez Montalbán,
Enric Bañeres, Bru Rovira, Josep Maria Casasús,
Pasqual Maisterra.
El
disseny del diari
Per definir el disseny periodístic del Telexprés hem
de parlar d’un diari molt avançat en aquest
terreny, que a diferència d’alguns mitjans competidors
de la premsa escrita de l’època, donava una
intencionalitat manifesta els elements que conformen el disseny.
La portada tenia una estructura i una jerarquització de
les notícies equiparable a rotatius catalans actuals
com el Periódico, La Vanguardia o
l’Avui, on apostava per una o dues noticies
sobre les que donar molta importància i que els hi
atorgava una gran fotografia i un gran titular. A partir
d’aquest punt incloïa, també a la portada,
entre tres o quatre notícies complementàries.
A l’interior del diari, el disseny també era
protagonista. El Telexprés no escatimava
en la col·locació de fotografies i la riquesa
tipogràfica de l’interior no es basava en utilitzar
una amalgama infinita de tipografies (com La Vanguardia de
l’època, per exemple), sinó en
seguir un criteri estructurat on tots els articles d’una
secció es regien per una mateixa tipografia fet que
donava al diari ordre, senzillesa i una sensació de
legibilitat de la informació elevada. L’estructura
de les pàgines també és destacable per
l’època. Dins d’una pàgina tipus
del Telexprés, pel que fa la informació,
no hi ha una jerarquia explícita, però si que
s’ordenen les notícies que hi apareixen per
mitjà d’unes caixes perfectament delimitades
per línies que separen les notícies entre elles.
|
