Biografia de la publicació
S’estima que Presència té en l’actualitat una audiència mitjana de 400.000 lectors. Nascuda al 1965, la revista es va convertir el 1982 en el dominical del diari El Punt i, des de més tard, el 2001, en el suplement en català amb major difusió, gràcies a l’acord amb varis diaris d’arreu dels Països Catalans que avui també el publiquen. El 10 d’abril de 1965 va sortir al carrer el primer número de Presència. En ple règim franquista, Presència pretenia ser l’alternativa a Los Sitios, diari gironí del Movimiento.
Manuel Bonmatí havia començat la seva trajectòria periodística al Diari de Girona, el rotatiu de la Lliga i el qual volia fer renéixer. Conscient de les limitacions i els obstacles que imposava el règim davant la nova premsa, Bonmatí es va haver de conformar en un setmanari amb l’esperança que amb el temps es convertiria en el diari anhelat. Gràcies a la seva bona relació amb el governador civil de Girona, Hellín Sol, Bonmatí va rebre aviat el permís per publicar el seu setmanari, que segons l’autorització franquista hauria de servir per “informar de manera general de la vida social, cultural i artística”.La censura no va mirar prim i el primer Presència va néixer amb vint planes, dues d’elles en català però sense cap escrit que desprengués, ni molt menys, idees contràries al règim. Contradictòriament als seus orígens, Bonmatí es va convertir en el cap d’un setmanari amb esperit antifranquista i d’esquerres.
Amb els mesos, Carme Alcalde, principal col·laboradora de Bonmatí, va fer algunes incorporacions de renom barceloní, a la plantilla. Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Paco Candel, Romà Gubern i Terenci Moix que intel·lectualitzaren la publicació. Amb l’especial de Nadal, la revista va abusar de la paciència de les autoritats governamentals i va ser condemnada a desaparèixer fins el 15 de març de 1966. Lluny del que podria semblar, Presència va retornar més compromesa que mai, substituint la fotografia de portada per una editorial de discurs compromès.
Aviat Bonmatí i Alcalde van ser processats i tot i que les acusacions no van derivar en l’empresonament, Bonmatí aviat va deixar l’editorial en mans d’Alcalde. Amb multes constants que calia pagar, el Bisbat es va acabar fent amb la publicació. Eliminava el deute acumulat, intentaria reorientar la revista cap a postures catòliques i s’assegurava la seva presència als quioscos. S’abandonaven les polèmiques i s’entrava en una etapa amb nous col·laboradors com: Joaquim Nadal, Lluís Racionero, Josep M. Huertas, Josep Vicente, Narcís Comadira, Just Maria Casero, Oriol Pi de Cabanyes i Francesc Vallverdú. L’esquerranisme es va deixar de banda, però no la seva catalanitat genuïna, pel que aviat es va avisar a Presència que el camí que seguia no era el més indicat. La persecució contra el setmanari va derivar en el seu tancament el 1971 fins que una sentència del Tribunal Suprem el va tornar als quioscos.
Abans de morir Franco Presència ja es feia tot en català. És en aquesta època quan Roig va publicar el seu únic article al Presència. Era el 21 de juny de 1975.La Transició va ser nefasta per la revista, per la pèrdua de lectors i pel dèficit econòmic. La periodicitat setmanal va haver de canviar-se per la mensual, però l’entrada en escena de l’editora d’El Punt el desembre de 1982 va fer desaparèixer el dèficit. Va llogar la capçalera per convertir la històrica revista en el dominical del rotatiu. El Punt assumia com a propi l'esperit d'una publicació que havia marcat una època del periodisme català i gironí.Des d'aleshores, després d'haver canviat diverses vegades de format, compaginació i tirada, Presència es va acabar convertint l'any 2001 en la revista setmanal de totes les publicacions que, juntament amb el diari electrònic VilaWeb, participen en l'editora Comit-CECM.