Biografia de la publicació
L’aparició de "El Temps" el 28 de maig de l'any 1984 a València significava, entre altres coes, el renaixement dels setmanaris en català després de 52 anys. Els editors Eliseu Climent i Rosa Raga van ser els impulsors d'aquesta revista que es pensava crítica i de país, escrita en català i independent dels grans grups de comunicació.
Aquest projecte, que en paraules del propi Climent sortia "per crear un pon per al nou espai cultural, modern, de progrés, hereu de la renovació nacional dels anys 60" va generar, en els seus inicis, grans suspicàcies en l'àmbit intel·lectual valencià que no creien en la viabilitat d'una revista en català. Però aviat ciutadans compromesos com l’escriptor Jaume Fuster, el llibreter Carles Jorro, i l'escriptor Josep Vicent Marquès van acceptar col·laborar en el finançament del nou setmanari, formant el "grupet" fundacional de la publicació que havia de reunir la profunditat periodística cultural dels setmanaris internacionals i la investigació dels diaris espanyols.
De fet, la idea primera era fer una ràdio en català, però els permisos no van arribar mai. Plantejar-se una publicació diària resultava impossible per totes les despeses que duia implícites, i una mensual semblava que no tindria prou influència.L'erudit Francesc Pérez Moragón, que provenia de la revista Espill, va ser el primer   director d'un llarg seguit d'equips que han elaborat el miler de números de la publicació durant més de dues dècades. Els dos primers anys, els recorda Moragón per "l'escassetat angoixosa que feia estar a la redacció sempre penjant d'un fil."
El primer equip va ser format per redactors joves que Climent reclutava d'editorials, revistes comarcals i universitats oferint-los l'oportunitat de començar a fer carrera periodística en català. Destaquen Ferran Torrent, Adolf Bertran, Vicent Partal i Vicent Sanchís. Durant els primers anys la revista va haver de readaptar-se per ajustar-se a les necessitats del mercat i obrir-se a la resta de països catalans. Per això va establir la segona seu nuclear a Barcelona, des d'on va col·laborar fins a la seva mort Ramon Barnils, inspirador de diverses generacions de redactors del setmanari i del Premi de Periodisme d'Investigació que encara avui atorga "El Temps". I finalment, una darrera seu a Palma.L'any 86, i ja amb el mapa editor de la revista configurat, Vicent Sanchís pren el relleu de la direcció del diari. Després d'ell ho farà Josep Ramón Lluch fins el 1990, Oriol Castanys fins 1991, Assumpció Maresma fins el '95, precedida de Joan Marí i Jordi Fortuny fins el 2004. Any en què el diari va quedar dirigit per un Consell de Redacció fins que Aleix Milian va reprendre la direcció del setmanari el 2006.
En aquests 22 anys, "El Temps" ha crescut i s'ha consolidat. Dels primers números "esquifits i de poc pes" en blanc i negre, el setmanari ha duplicat el nombre de pàgines i actualment arriba ja a les 100. Amb un disseny gràfic d'Enric Satué establert l'any 1991 i revisat per Vanesa Prieto l'any 1995, la revista ha anat incorporant també noves seccions i nous col·laboradors que segueixen el camí crític, agosarat i d'investigació que ha caracteritzat la publicació, que continua negant-se a cedir a cap de les ofertes de compra que va rebent de diferents grups mediàtics .